diumenge, 9 d’agost de 2020

El pot de mel (Episodi 9)

"Mira com la nit avui s'encén
I el crit de la nostra gent
Una sola veu que esclata"

Sonava Caminem Lluny de Doctor Prats en el casc de la moto de l’Ignasi, anunciant que la nit seria llarga, però va ser interrompuda per la trucada entrant de l'Eva.

- Han trobat el honeypot, Ignasi.
- És el moment, Eva. Envia l’informe a Anonymous. En uns minuts seré al centre de control.

Malauradament, havia estat necessari. 
Sabia que no podia centrar-se només en posar a l’abast una bona solució tecnològica. No n’hi hauria prou.

La CAT-i aixecava masses evidències. Però la més dura d’acceptar seria la nova distribució del poder. La informació era el poder, i ara ja no seria a l’abast dels de sempre. I no es resignarien.

Per això van decidir amb tot l’equip fer un sistema B. Una trampa per hackers. Un honeypot.

Un pot de mel amb les dades que els agradaria trobar als atacants. Amb tota la informació de les polseres dels líders, barrejades amb les de milions d’usuaris més, i els seus moviments, les seves constants vitals, els seus contactes, tot. Amb les dades xifrades, per suposat, i protegides amb tots els mecanismes de seguretat possibles. Només a l’abast dels hackers més preparats.
Tot ben fals. Però tan ben cuinat que semblava cert.

L’equip havia decidit, però, que no s’esperarien a que els hackers fessin públiques les dades falses. Massa difícil lluitar contra les fake-news un cop publicades.
Abans, quan detectessin l’atac, farien públics tots els detalls. El suficient per a que l’atacant veiés que havia caigut a la trampa.

Poc després de que l'Eva envies l’informe a les xarxes de Anonymous, es va difondre per les seves diferents xarxes socials el següent comunicat:

Anonymous Catalunya informa que el sistema intel·ligent de CatSalut ha sofert un atac molt sever per part de grups organitzats de ciberdelincuents. L’atac s’ha allargat durant setmanes, i ha combinat intents massius de saturació dels sistemes (conegut a l’argot com denegació de servei) com a maniobres de distracció per intentar accedir a informació confidencial, descarregar-la, utilitzar-la de forma interessada i després inutilitzar-la.
També s’ha pogut constatar que les dades a les que els hackers han pogut accedir eren un esquer preparat com a mesura preventiva (a l’argot conegut com honeypot) i que no corresponen a les dades reals.
Aquest atac, per les seves dimensions, recursos emprats i nivell de sofisticació, només està a l’abast de governs o d’organitzacions amb gran poder d’inversió.
Afortunadament, el sistema CAT-i és intrínsecament anònim i inexpugnable globalment. Les cadenes d’informació basades en la tecnologia blockchain així ho garanteixen.
Farem públic el detall de l’atac que s’ha reportat a INCIBCat i als organismes internacionals de cibercrim.

Ningú podrà jugar amb les nostres dades.
No són de ningú. Tampoc de cap govern.

El ressò que va tenir a les xarxes va ser moderat. Només dins de l’entorn tecnològic va esdevenir un cas d’estudi en els màsters de CiberSeguretat. 
La premsa generalista només va publicar, en pàgines interiors, la opinió d’alguns experts ratificant que els nous sistemes de protecció havien demostrat molta resiliència, i que per tant les nostres dades estaven segures.

Que la CAT-i era robusta ja no era noticia.

dissabte, 8 d’agost de 2020

Els escapçaré (Episodi 8)

I will find the time, we will find the timing
'Cause you are on my mind, I hope that you don't mind it

El cant d’esperança de Some Say, sonava pels auriculars sense fils del Borja. “I will wait, I will wait”, cantussejava amb un somriure, ja que creia que la recompensa era avui ben a prop. 
Era ja de matinada però semblava que la temperatura no baixaria tampoc aquesta nit. L’ordinador lluitava per mantenir-se a ple rendiment, amb tots els mecanismes de refrigeració activats. L’exigència continua dels algoritmes per trencar el xifrat així ho requerien.

En Borja portava setmanes darrera d’aquest atac, i notava en tot el seu equip l’excitació dels grans moments. Afortunadament, l’sponsor no havia limitat les despeses, i havia pagat per avançat tot el que havien necessitat. Potencia de computació, hardware específic, mecanismes d’ocultació... Tot això estava molt bé. Però el Borja coneixia a les persones adequades. Anys de treball en la foscor li havien permès intimar amb un grup dels millors hackers del mon.
Mica a mica, el mon de generar codi pel software lliure va perdre el seu encant, davant de la possibilitat de lucrar-se ràpid. I també de lluitar contra els millors, de sentir l’adrenalina córrer per les venes.

I això d’avui era la batalla definitiva. Tothom parlaria de l’equip que havia aconseguit fer públiques les dades del seu fotut sistema intel·ligent, la maleïda CAT-i.

No era el primer cop que li encarregaven una feina d’aquest estil. Sabia però que aquest cop era encara més perillós fallar. La confiança creixent que havien anat agafant els sistemes distribuïts com la CAT-i, recolzats per Anonymous i per les universitats més prestigioses del món, eren un risc per governants de la vella guàrdia, que volien mantenir la por, i a través d’ella, el control dels seus vassalls. Estava convençut que aquests bitcoins acabats d’estrenar, que no paraven de cobrir totes les despeses, venien de fons prou reservats.

Per això volia triar bé les dades que faria públiques. S’havia centrat en els impulsors.

Els escapçaré, va pensar.


diumenge, 2 d’agost de 2020

Que et vagi molt bé (Episodi 7)

Crashing, hit a wall
Right now I need a miracle
Hurry up now, I need a miracle


La Laia escoltava The chainsmokers, una cançó tan trista com preciosa, mentre mirava asseguda a la seva bicicleta com el Ferran sortia del Bruc, ja recuperat.

Ella només havia tingut un parell de dies lleugeres molèsties, similars a les d’un constipat, però va haver d’estar tancada a casa durant 10 dies. Abans d’ahir la prova serològica va confirmar que ja no podia transmetre la malaltia i que tenia un grau d’immunitat del 74%. Depenia de les variants del virus, de la càrrega viral a la que estigués exposada i d’algunes variables més. Tan era, ja l’avisaria la CAT-i, si calia prendre alguna precaució més.

Li havia servit per pensar, aquest període. Va poder teletreballar tots els dies, per sort, i així es va distreure una mica. Els dies sense bici es feien llargs.

Aquells carrers sempre serien especials per ella, els recordava dels temps d’anar a l’escola, al Thau, i baixar per aquella avinguda que abans tenia un nom de militar, sortint dels entrenaments de bàsquet.

Els murs del que havia estat una caserna, ara servien per acollir molts dels malalts de Covid que acceptaven l’allotjament proposat, però havia tingut ja diferents usos des de que la República va decidir desmilitaritzar el país, i transferir la gestió a la Conselleria d’Acció Social.

Els edificis del voltants, abans residències d’oficials i altres afins, ara acollien el personal de suport i els avis d’algunes residències que havia calgut concentrar de manera preventiva a zones d’alta vigilància viral.

Abans de la crisi del virus el Casal del Bruc havia acollit un vaixell d’immigrants que altres països volien veure enfonsats al Mediterrani.

Moltes coses havien canviat des d’aquell octubre. Les setmanes de resistència al carrer van passar per sobre de les institucions. Van mostrar el camí de per a què havien de servir.

Mentrestant, alguns països veïns continuaven exhibint persones d’uniforme per gestionar una crisi mèdica i social, que calia resoldre amb ciència i tecnologia, i no per la força, o amb discursos buits.

La Laia va veure com el Ferran sortia caminant i com es va abraçar a la Lluïsa. Li veia brillar els ulls des d’allà.

Que et vagi molt bé, Ferran.

Va semblar que ell sentia la frase que no va arribar a sortir de la seva boca, ja que es va girar cap on estava, i va veure que la reconeixia, com tants altres dies, a sobre de la bici.

La Laia va canviar la cançó amb un ràpid toc. Necessitava una mica de Bruce.
Era el moment de marxar.
La CAT-i sabria, més endavant, que ja no es tornarien a veure.

diumenge, 26 de juliol de 2020

Nosaltres portem la polsera (Episodi 6)

Tonight, I'm gonna have myself a real good time
I feel alive and the world I'll turn it inside out, yeah
And floating around in ecstasy
So don't stop me now
” 

La Mariona es va despertar amb la cançó de Queen.

Una ullada ràpida a la polsera: “Tot bé, Mariona, avui pots anar a la oficina”.

Avui faré teletreball, CAT-i, -va dir, amb un somriure.

Estava impacient per veure el resum del dia, però no seria abans del cafè.
Feia dies, però, que tenia la sensació que el brot estava sota control, i mentre deixava caure la càpsula a la cafetera, va esperar que el seu ordinador recuperes l’informe que enviava la CAT-i.

La Mariona treballava a riscos laborals d’una de les principals empreses del país, que amb una àmplia xarxa de punts de venda, donava feina a milers de persones.
L’evolució d’absentisme per malaltia s’assemblava cada cop més a la gràfica dels anys sense pandèmia.
Apart de les noves baixes, que no podia saber si eren per covid o altres malalties, tenia algunes persones més confinades a casa en tele-treball. Podien ser candidats asimptomàtics, o persones que calia que es quedessin a casa per altres motius, com tenir cura de nens o d’avis.
L’informe recomanava una neteja més profunda a un parell de locals, que havien estat visitats el dia anterior per nous positius, però no calia tancar cap local.

Havia aprés que no necessitava més detalls.

Va revisar la factura de les despeses que se li repercutirien per garantir el manteniment com zones segures dels seus punts d’atenció al públic i per les seves oficines. Servia per pagar les analítiques fetes als seus empleats, els allotjaments, els controls d’accessos amb polsera...
Va somriure, mentre acceptava el pagament. Lluny quedaven els inicis de la crisi, amb els concursos per la contractació de laboratoris privats, a preu d’or, i les lluites per tenir equips de prevenció als llocs de treball. Ara Salut s’ocupava de tot. Més barat, més efectiu. I l’empresa funcionant gairebé a tot gas.

L’evolució global del país, continuava mantenint-se. L’informe parlava de tres fils nous de contagi, ja totalment analitzats, que en successives cadenes de contagi havien afectat a 19 persones en les darreres setmanes. En pocs dies, la CAT-i era capaç de controlar un brot nou, especialment des de que la penetració de les polseres havia arribat a nivells propers al 90%, tot i el caràcter voluntari.

Recordava algunes reaccions als mitjans de comunicació, a l’inici, de persones crítiques amb el sistema que deien que acabava marcant amb lletres escarlata als malalts, o als que no volien col·laborar. Però l’escrupolosa distribució de la informació que feia la CAT-i generava cada dia més confiança.

Sens dubte que la publicació d’Anonymous a les xarxes va ajudar:

“Vigilem que la CAT-i sigui discreta i segura. Ens ho demostra cada dia.
Nosaltres portem la polsera. Estigueu tranquils”

La difusió massiva de polseres anònimes, entre els col·lectius de més exclusió social, havia estat decisiva. La CAT-i no disposava de les dades del titular, però podia informar-lo si estava malalt, i li permetia l’accés a les zones segures de manera anònima, així com el tractament integral dins del sistema de salut.

divendres, 24 de juliol de 2020

Sense símptomes, sense avís previ (Episodi 5)

"Sweet dreams are made of this
Who am I to disagree?"


La Laia va decidir fer el ronso una mica escoltant la mítica cançó d’Eurythmics. L’impuls que sentia cada dia per llevar-se i agafar la bici tenia avui menys força. 

Feia ja tres dies que no sabia res del Ferran. Havien quedat que res de whatsapps, ni trucades, però era ben estrany que hagués desaparegut sense dir res.


Va tancar l’alarma, i va decidir llevar-se. Si el trobava bé, i si no, doncs també. Sabia que ell al final tenia la seva família, el seu entorn.


La Laia, des de que va deixar al Xavi, havia aconseguit retrobar el sentit a la seva vida. Més equilibri a la feina, més salut amb les sortides amb bici, més temps per ella i pel que realment li agradava. I el Ferran va acabar de donar-li aquella energia extra. Gairebé xoquen un dia amb les bicis, i van connectar immediatament. Al principi més ocasionalment, i després, gairebé sempre, hi havia un epíleg a l’esport, que va anar augmentant de temperatura.


Ja a sobre la bici, semblava que avui, de nou, el Ferran no vindria. 


De cop, un brunzit la va sorprendre al seu canell. La CAT-i li deia que tot i que no tenia símptomes, hi havia moltes possibilitats de que fos un cas positiu de Covid-19.


Ella no donava crèdit. Aquest aparell, què ha de saber, va pensar...


Laia, tenim dos casos confirmats dels que ets un punt d’enllaç amb una probabilitat molt alta. Sabem que creus que no és possible. És normal, sense símptomes, sense avís previ. Però només et volem demanar un vot de confiança, i també de solidaritat. Posa’t la mascareta de manera immediata. No entris en contacte amb ningú. 

Si ens ho permets vindrem a casa teva a les 8:30h.


Eren les 8:10. Temps just d’arribar a casa, i fer-se una dutxa ràpida.

A les 8:28, encara amb la tovallola a la ma, va sentir el timbre del portal.


Bon dia. Sóc la Mònica, del Sistema de Salut. M’obres?


dimarts, 21 de juliol de 2020

Confirmat: Positiu (Episodi 4)

"Crema la nit dins dels teus ulls,
Encens la flama de la terra dels teus esculls.
"

La Mònica s’ha aixecat ben d’hora ben d’hora, a quarts de 6, amb la màgica música de Txarango. Però es sent part d’una causa, i tot i que els dies són durs i arriba a casa morta de cansament, té cada dia l’energia que et dona sentir-te útil.

Lluny quedaven ja els dies de perseguir els cercles de contactes a cop de telèfon, a partir de llistes maldestres.

Hores i hores intentant contactar amb persones que amb prou feines sabies com es deien. Llistes fetes a corre-cuita per persones que prou preocupades estaven per elles mateixes, com per ser exhaustives amb els contactes que podien estar ara en risc. I després intentar convèncer-los de que es quedessin a casa i fossin solidaris.

Quan el departament de Salut de la República va implantar la CAT-i, es van poder centrar en el rellevant: atendre als candidats, assegurar si eren positius, i assessorar-los en el procés de confinament.
La resta, podien seguir amb la vida diària, i malgrat que el virus era prou present, l’activitat continuava.

Va arribar a la cita de les 7:40h amb uns minuts d’antelació.
La seva polsera es va posar de color taronja, indicant que calia emprar l’EPI.
Es va col·locar els guants, la màscara de protecció integral, i la bata d’un sol ús.
Va trucar a l’intercomunicador.

Bon dia. Sóc la Mònica, del Sistema de Salut. M’obres?
El brunzit d’obertura de la porta va acompanyar la afirmació del Ferran.

Un cop a dalt, va validar la identitat amb la polsera. No li va demanar el nom. No li calia per res.
En uns minuts van haver fet la prova, senzilla, ràpida. Com suposava, va sortir positiu.
La Mònica va obrir la tauleta, va informar del positiu i va començar el protocol.

Mira, tens diferents opcions.

Pots quedar-te a casa, i et farem un seguiment en remot. Si et quedes a casa, tot l’edifici passa a ser zona taronja, i tots tindran avisos d’utilitzar EPIs.

Però jo t’aconsello que et traslladis. La teva família podrà estar a casa més tranquil·la, ells encara són negatius, però durant uns dies els tindrem en observació extrema, i en tractament preventiu.

Tenim uns allotjaments on tindràs un tracte permanent, i assegurem que evitem nous contagis a casa. Com ho veus?

Els perfils com tu, majoritàriament, en 13 dies estan de tornada a casa. Però si es complica, sempre pot passar, estaràs en les millors mans.

Si a casa emmalalteixen, us posarem junts. A destí tens connexió, o sigui que mentre els metges no ho desaconsellin, podràs estar en contacte permanent amb la família. Allà no es permeten visites.

Ell va anar assentint.
Era dur, però semblava que era el millor que podia fer.

Mentre esperaven el transport, ja de camí, el Ferran no va poder aguantar-se:

Mònica, una pregunta: com m’he contagiat?

Ella, ja acostumada, va contestar.

Pregunta-li a la CAT-i. Només ella ho sap. Poso la ma al foc que no t’ho dirà.

Va pensar que potser ell ja ho sospitava. Portava la polsera. Algun avís segur que va rebre... Però ella no estava allà per jutjar a ningú. Aquest virus era dur de pelar.
Un cop el transport va emportar-se’l, la cita va desaparèixer de la seva tauleta.
Següent cita, a les 8:30, ben aprop d’allà. Arribaria, de nou, uns minuts abans.


dilluns, 20 de juliol de 2020

No et preocupis (Episodi 3)

"Let's dance in style, let's dance for a while
Heaven can wait we're only watching the skies
Hoping for the best, but expecting the worst...
"

El Ferran va sentir les primeres frases de Forever Young que havien de despertar-lo a quarts de set, però la veritat és que havia vist saltar la majoria de les hores del rellotge Garmin al costat del llit.

Feia un parell de dies que es sentia especialment cansat i no s’havia vist amb esma de fer el circuit habitual amb la bicicleta, i ahir al vespre va començar a tenir sensacions de que l’aire no entrava als seus pulmons amb la fluïdesa de sempre. De fet, s’havia aixecat varies vegades a la nit per no despertar a la Lluïsa amb els estossecs, i havia tancat les portes de les habitacions dels nens, mentre anava a buscar una mica d’aigua.

Temia el que passaria, al mirar la fotuda pantalleta de la CAT-i.

Bon dia, Ferran. No et preocupis.

La polsera volia transmetre tendresa, però ell no parava de pensar en tot el que tenia pendent a la feina, i del que passaria si els nens i la Lluïsa emmalaltien. 

La CAT-i, però, semblava que sabia què li passava pel cap:

De seguida, cap a les 7:40, rebràs una visita de la unitat mòbil.
Assegurarem el resultat abans de res.
Mentre arriben, intenta no apropar-te a ningú.
Agafa el carregador del mòbil i tanca’t en una habitació.
Si vols et pots prendre un ibuprofè o un paracetamol, però millor espera a que la unitat mòbil et faci un diagnòstic més precís.
Creiem que els nens i la Lluïsa estan bé. Però els cuidarem, tranquil.
Per la feina, no t’amoïnis. Ja hem enviat l’avís que ets de baixa. De moment només els hem dit això.
T’hem enviat algunes recomanacions més a l’app, per si et veus amb cor de prendre algunes precaucions més per la teva família.

Va sentir sorolls al bany, i va rebre un whatsapp de la Lluïsa.

Bon dia guapu. Ja m’ha avisat la CAT-i.
Tranqui, que jo estic de fàbula. 💪
M’ha demanat que et deixi en pau fins després del test.
I coi, m’ha donat feina per una bona estona: que tiri la roba a rentar, que si els guants, que si el raspall de dents, buff.
Brutal, tu, sembla que hagin pensat en tot...😅
M’ha assignat teletreball i diu que ja ha avisat a la feina.
Si vols res, envia’m un missatge, oki?
😘


 

diumenge, 19 de juliol de 2020

Privacitat i coneixement (Episodi 2)

When I wake up, well I know I'm gonna be,

I'm gonna be the man who wakes up next you

Eren les 6:20 del matí, i les primeres línies de “500 miles” sonaven a l’app del Samsung de l'Eva, a sobre la tauleta de nit.

 

Tenia per davant un dia emocionant. Feia mesos que havia estat fent diferents projectes sobre tecnologies blockchain a la feina. Tipa estava ja de que els savis de sempre diguessin que aquesta tecnologia estava buscant encara alguna oportunitat on encaixés.

 

Ella sabia que no era així. Però calia trencar alguns murs abans. Ara s’estaven fent a miques ells sols, per la covid.

 

Fa uns mesos va optar per parlar d’això en el fòrum de difusió de carreres STEM a la Universitat. Privacitat i coneixement, la va titular. En una sala magna plena a vesar de joves talents va afirmar:

“Podem deixar enrere sistemes antics, basats en credencials d’identificació personals, i avançar cap a un món on l’ús de la informació es faci sempre de manera anònima, i beneficiant al seu propietari.”

 

Molts no van entendre massa que volia dir amb això. Però va posar uns exemples prou aclaridors:

 

“Una botiga quan et vol cobrar no necessita saber com et dius, ni el número de la teva targeta, ni veure la teva foto. Només necessita una garantia de cobrament.”

"Un agent en un control de vehicles, només necessita saber que tens una llicència de conduIr vigent, i la ITV passada, i que el control de drogues surt negatiu."

“Un metge no necessita saber com et dius i on vius. Necessita saber el teu historial per fer un bon diagnòstic.”

“En unes eleccions només es rellevant estar segur que pots votar, i que només ho fas un cop, abans de comptabilitzar la teva tria.” 

 

Tenim por de que ens controlin, de que sàpiguen què fem, què pensem, i que ho utilitzin en contra nostre. 

Vam llegir 1984, vam veure Minority report, i sabem com de perversa pot ser una policia i un sistema judicial corrupte. 
No cal anar a la ficció, però. Els diaris en son plens.

 

Ella sabia que només la matemàtica podia fer possible avançar en aquests horitzons, i que la gent no sentís que s’estava posant en risc la seva privacitat. 

 

Avui presentaria el nou cas d’ús de la tecnologia d’identificadors digitals, sobre tecnologia blockchain, per monitoritzar de manera anònima a la població amb símptomes de Covid-19.

 

Ningú més sabria que estaves malalt, excepte la CAT-i.

Ningú més sabria amb qui has estat, excepte la CAT-i.


Tot bé. Avui pots anar a l'oficina (Episodi 1)

Your dreams, they're on my back. 
Your dreams are in my head” 

Eren les 6:10 del matí, i les primeres línies de “In too deep” sonaven al despertador de l’iPhone, a sobre la tauleta de nit. 
Potser hauria de canviar l’alarma, o acabaria odiant la bonica cançó de Lost frequencies

Va fer una ullada a la cinta del canell, encara dormit, on només la imatge de la creu blava del sistema públic de salut li recordava que estava sota control. 
Va lliscar el dit per sobre, i progressivament la polsera va il·luminar-se. 

- “Bon dia, Ignasi. Tot bé. Avui pots anar a la oficina.” 

La CAT-i, el sistema intel·ligent de CatSalut, havia monitoritzat l’activitat de l’Ignasi durant els darrers mesos. La temperatura, la pressió arterial, el ritme de son, però sobretot, qualsevol símptoma que pogués augmentar el nivell d’alerta sobre la infecció viral. Detectava, per exemple, els estossecs i els comparava amb els patrons Covid. 
No tenia sentit, però, que fos un sistema individual. De fet, que avui tingués llum verda per anar a la oficina, volia dir que unes 200 persones estaven bé. Per suposat, la dona i els fills. També, els veïns de l’aparcament privat. I les persones amb les que es trobaria a la oficina i els cercles de proximitat. 

La polsera li obria l’accés a les denominades “zones segures”. La seva empresa, els restaurants, els supermercats, i la majoria dels comerços s’havien adherit a la campanya. Les persones que havien optat per no apuntar-se al seguiment, no hi tenien accés. Després de tres confinaments totals, ja no havia quedat més espai per la confiança. 

La polsera també detectava la proximitat d’algun cos, i si no estava identificat avisava al propietari que estava en risc, a temps per col·locar-se la mascareta. Cada cop, però, era menys habitual, ja que la població havia vist que els avantatges de sentir-se segur compensaven la lleugera molèstia de carretejar la polsera a tot arreu. Millor això que viure tot el dia amb mascareta, i dubtant de si la setmana següent podria o no sortir de casa... Millor que veure com anaven tancant les empreses.

Els accessos per aeroport, per tren, per transport públic i privat, eren ja inviables sense polsera. Les persones que accedien a Catalunya i no estaven al sistema de salut, disposaven del servei de manera immediata. Un repàs ràpid i una anàlisi serològica donava pas a la col·locació de la polsera. Per suposat que altres polseres d’altres països podien conviure amb la CAT-i.