diumenge, 17 de desembre de 2017

Vencent la por



No serà pas, aquest, un Nadal normal.
Portem mesos en estat de xoc, des de la irrupció de les porres als nostres col·legis, i estic convençut que, com em passa a mi, tots esteu revivint moments de fa molts anys, que crèiem oblidats.
Llegint una notícia sobre la prohibició de lluir llacets grocs prop dels col·legis, recordava quan anava a l’escola, un cop mort Franco, amb un adhesiu de “Volem l’estatut” que m’enganxava a una parca de l’època. I em va tornar a la ment clarament com un dia, un nen al que ja no poso cara, me la va arrencar i se la va endur. A l'arribar a casa, li vaig demanar a ma mare un altre.
  • Què ha passat, Ignasi?
  • Res... Me l’han pres...
  • I en vols un altre?
I vaig continuar lluint l’adhesiu, aquest cop fins que va estar ben atrotinat. A una escola que no adoctrinava i on hi havia diversitat, com sempre ha estat.
I ara fa unes setmanes que porto un llacet groc.
Fart de que es judicialitzin les idees.
Tip de la recomanació d’aparentar neutralitat, que representa de facto l’acceptació de la violència i del poder de la força.
El que estem defensant es la sobirania.
El dret a decidir per nosaltres mateixos.

I no ens creiem pas millors o pitjors que d’altres.
Ni més ni menys valuosos.
Però ningú ens pot negar la nostra capacitat de triar quin futur volem. També pels nostres fills.

I és evident que moltes coses no ens agraden, des de fa temps, com demostren els moviments del 15M i les manifestacions massives.
Per la Europa desapareguda pels refugiats.
Per l’acceptació del masclisme.
Pel consentiment a la guerra i a l’ús de la violència.
Per la impunitat del frau sistèmic.
Per la utilització del poder públic pel benefici particular.
Pel repartiment del poder econòmic i polític entre els hereus designats.

I entenc, també, que fa por.
Perquè el canvi sempre fa por.
Por a perdre el que tens.
Quan la realitat és que no tens res, si tens por.
I que si avui permets la injustícia, demà et pot tocar a tu.
De fet, et tocarà segur, ja que utilitzaran la teva por per mantenir-ne dins de la cel·la.

I potser és ingenu creure que cal reaccionar pacíficament davant el que considerem injust.
Però sóc així.
Som així.
A aquest Infant que neix per Nadal, la seva societat el va crucificar per molest.
L’omnipresència de l’ús de la violència per imposar-se.

Veuré milers com jo, deia la cançó, que van vencent la por.

Bon Nadal i un 2018 ple de promeses.

(Versió per imprimir)

diumenge, 2 d’abril de 2017

Gent intel·ligent

Intel·ligència és una paraula que ens fascina.

I com ens fascina, hem intentat que les màquines es comportin de manera intel·ligent.

Ara estem rodejats de dispositius que es comporten de manera intel·ligent, sorprenent, reaccionant a certs esdeveniments, i ajudant-nos a tenir una vida més fàcil.

Però i les persones, serem prou “intel·ligents”?
Què s’espera que siguem?

Veiem constantment que les màquines assumeixen algunes feines. Això ha estat així des de fa anys, i ja no ens ha de sorprendre. Però el que ara està canviant és que hi ha cada cop més coses que poden assumir els robots, i mica a mica ho anem incorporant a la nostra realitat quotidiana... Molts de nosaltres ja tenim un Roomba netejant el terra, i veiem pel·lícules com Her on el protagonista s’enamora d’un sistema operatiu (amb la veu d’Scarlett Johanson, la de debò) o sèries com Westworld on els hostes d’un parc temàtic del Far West deixen anar els instints bàsics amb robots molt humans...

O sigui que cada cop pujaran més el llistó, i haurem de ser més “intel·ligents” per guanyar-nos un lloc. 

Darrerament s’ha convertit en un tema de conversa, una preocupació. Fins i tot The Economist ajuntava experts per recollir opinions.


Es perceben riscos, però també poden ser oportunitats.

Fa poques setmanes al Radical is Normal de l’Alfons Cornella veiem gràfiques que ens mostraven com els països amb més robotització eren també els que tenien ratios de desocupació més baixes.

Però la llista de feines “en risc” va creixent, donada la capacitat creixent de les màquines d’analitzar i prendre decisions.

Probablement, els robots faran feines que no volem fer. També és veritat que avui aquest tipus de feines ocupen a molta gent.

Tenim doncs per davant el repte de construir un model de societat que ens encaixi.

I tenim massa símptomes de que les coses fa temps que no ens encaixen. Fixeu-vos la tendència que tenim a sortir al carrer, i a fer manifestacions de milers o fins i tot milions de persones. Per què sortim, si no és perque volem canviar coses, perque no ens agrada com funcionen?

Però d’altra banda ens costa treballar plegats. Som individualistes. Egoistes.

Recordo que quan vaig començar a veure alguns capítols de Fear The Walking Dead, pensava tristament que no som capaços de lluitar junts contra les amenaces.

De fet, tot el que no siguem nosaltres, és una amenaça.

I així és molt difícil canviar coses importants.

Pensareu que no ofereixo cap solució, només aixeco preguntes. Problemes.
Però el món en el que ens trobem és complex: els països, les empreses, les persones.

Fa anys ens hagués semblat increïble que fos tant fàcil unir la oferta i la demanda. Aquesta dificultat ara, gràcies a les xarxes, i a la capacitat d’establir-nos com generadors d’informació, i no només com consumidors, ha generat nous mercats.

Potser veurem en el futur mecanismes que ens permetin unir les intel·ligències. Les capacitats creatives dels humans, emfatitzades per la precisió incansable dels robots.

Anem a un món que farem junts. Hauríem de ser capaços de fer-lo millor.


Més detalls:
The Economist - Robots take our jobs
Radical is Normal #4 (Infonomia - Alfons Cornella)