diumenge, 22 de desembre de 2013

Un Nadal per decidir

Cada dia, cada hora, prenem decisions.
La majoria ens semblen intranscendents, però mica a mica van marcant la nostra vida.
Les relacions que fem, tan a la feina, com amb els amics o amb la família, depenen a vegades de petits detalls, com recordar determinats esdeveniments, complir els compromisos, o simplement estar atents a una conversa.
I cada decisió, no ens enganyem, no és fruit d’una coincidència, sinó del punt on posem el focus del que és realment important per nosaltres.
Tot i que alguns diuen que vivim a un món que no podem canviar, tot ho hem construït a partir de les nostres “petites” decisions: La parella que hem triat i el barri on vivim, l’escola dels petits i les botigues on comprem, com el lloc on treballem o el país que volem.
Amb la mateixa valentia amb que Josep i Maria enfrontaven el naixement de l’Infant, i que ens ha portat, milers d’anys després, un missatge d’Esperança per Nadal, cal que ens prenguem una treva per decidir que farem l’any vinent.
Un 2014 que ens demanarà encara més coratge per fer front a grans reptes.
I les nostres petites decisions de cada dia, poden portar-nos ben lluny. No ho dubteu.

Bon Nadal!

dimecres, 11 de setembre de 2013

Via oberta

Una de les característiques sorprenents de la nova societat, gràcies al potencial de les xarxes i la imaginació de les persones, és la capacitat de que grans grups s'organitzin, miraculosament, per fer i mantenir un software lliure, o per fer una cadena humana per la llibertat.

Tot està per fer, i tot és possible.
I tenim pressa.


dimecres, 17 de juliol de 2013

Cui prodest innovare


Innovar, a qui beneficia?
Els entorns actuals de restricció de recursos condicionen el suport públic i privat que recolzaven el sistema d’innovació, que es veia com un mecanisme en el que calia invertir per obtenir un rendiment futur.
És per això que ara té molt sentit parlar d’ecosistemes d’innovació, entesos com equilibris gairebé màgics, sostenibles en el temps, que fan que la convivència resulti per a tots els agents innovadors prou profitosa, sense haver de mantenir-los de manera artificial (injectant fons).
Els beneficis esperats són diferents per cada agent (empreses, universitats, administracions...) i de fet han de convertir-se en complementaris per construir un ecosistema.
Tots els agents estan formats de persones, i els beneficis de participar en processos de generació d’innovació per elles és sovint prou estimulant tant intel·lectualment com emocional, com per garantir-ne la dedicació i l’actitud positiva si els agents als que “pertanyen” els ho demanen.
Aquestes persones necessiten estímuls i reptes on centrar-se, coneixement de l’estat de l’art i del mercat, i mitjans per definir, provar i construir solucions d'èxit.
Tot i ser una equació complexa, no sembla pas irresoluble, ja que podem trobar fonts per cada necessitat (les universitats tenen recursos i ciència, les empreses tenen reptes i volen solucions...), i convenientment alineats tots guanyen.
El mecanisme bàsic per a resoldre la fórmula és que la informació flueixi entre els agents de l’ecosistema, i és probable que internet ens faci la feina. Avui els necessitats i els oferents troben a la xarxa la connexió màgica.
L’ecosistema d’innovació necessita construir models de cooperació més enllà de la competició, i cerca més la supervivència a llarg termini que esgotar els recursos en poc temps (bombolles).
Potser la pregunta és a qui beneficien, doncs, les bombolles.
PS: Cui prodest, també utilitzada com Cui bono (en català «qui se'n beneficia?»), és una locució llatina que fa referència quant d'aclaridor pot resultar en molts casos, a l'hora de determinar l'autor d'un acte, que roman desconegut, el fet de preguntar-se qui es beneficiaria dels seus resultats. (Wikipèdia)

dilluns, 11 de març de 2013

Internet ens encanta


La màgia de les pàgines web ens sedueix.
Gary Small, a la universitat d’UCLA, va demostrar que en pocs dies, l’ús de la xarxa crea noves connexions en zones adormides del nostre cervell.
No és, però, a canvi de res. Acabem destruint altres capacitats que teníem.
De manera similar a com el twitter ha arrasat als blogs, llegir quatre línies rodejades d’imatges cridaneres, d’enllaços interessants, està fent desaparèixer la nostra capacitat per una lectura profunda i reposada. Doncs imagineu el que costa posar-se a escriure alguna cosa que tingui sentit... A mi m’ha costat mesos.
Passa el temps i la frugalitat ens devora. No trobem espais per pensar. Sentia a la ràdio que les informacions caduquen amb una facilitat esfereïdora, i el que avui és trending topic, demà no interessa ningú.
Potser haurem de fer servir aquesta màgia d’Internet per contagiar calma, que amansi a les feres.
Una treva per pensar que hem de fer demà.

Gary Small, Gigi Vorgan. “iBrain: Surviving the Technological Alteration of Modern Mind”. New York, Collins, 2008.