dissabte, 21 de gener de 2012

Lliure o premium


Lluny queden les nits d'estiu de la meva adolescència, on tot escoltant la ràdio, devorava els llibres de la biblioteca de sota de casa. Sempre tenia posat una cassette a la platina llesta per gravar aquella cançó de moda que desapareixeria de les llistes amb la mateixa facilitat que havia arribat a l'èxit.
No pagava pel llibre, ho feia la biblioteca de l'obra social d'una caixa, que a canvi rebia la meva confiança i els meus (pocs) diners.
No pagava per la ràdio, ho feien els anunciants, que sabien l'audiència que tenien.
Pagava per un dispositiu, això sí, gravador, però sense cànon. I també pagava per unes cintes de cassette que tampoc tenien cànon.
Potser era un delinqüent?
Ara és veritat que la tecnologia ha fet un salt i les còpies que es poden obtenir sense pagar tenen la mateixa qualitat que les de pagament, lluny del meu cassette, però no trobo tantes diferències.
Els models de negoci no duren eternament, i els que feien cintes ara han de fer una altra cosa.
De la mateixa manera, la indústria del cine, de la literatura, de la música i totes les que volen limitar l'ús d'una creació personal han d'evolucionar. I ho estan fent, no els queda més remei.
Tancar ara una web, o criminalitzar els que baixen continguts digitals, no fa canviar res. I encara menys posar al mateix sac qualsevol servei basat en el núvol, com el DropBox, que trobo insultant que es classifiqui com impulsor de la pirateria.

No podem viure de continguts passats. A alguns els sap greu, però és així.

Ni el Messi cobra per cada vegada que veiem repetit un dels seus màgics gols per YouTube. I crec que es guanya prou bé la vida. Cada dia, però, ha de sortir al camp, a lluitar i a patir agressions.
El futbol ja ha trobat la seva fòrmula: si vols el directe, paga una entrada a l'estadi o de la tele de pagament.
La música també: l'experiència viscuda en un concert supera l'audició digital.
El cine de manera similar, pot equipar sales per viure emocions que no estan a l'abast del menjador de casa.
Els diaris també: una part gratuïta una altra de pagament, apart del suport paper.

Tots els que pugem continguts a la xarxa som conscients de que passen a ser de tothom de manera fàcil. Però perdem valor per això?
No, el valor és la nostra capacitat constant de trobar noves connexions, noves derivades, noves solucions. Clar, requereix un esforç constant.

No creieu que tot és prou senzill?
Un servei bàsic lliure de pagament. Un servei premium de pagament.
Uns negocis moren i altres neixen. Millor acceptar-ho com és.


Diari ara: Vint preguntes amb resposta per entendre la guerra d'internet