dimarts, 5 d’octubre de 2010

La part que ens toca


Amb el país amb una taxa de desocupació salvatge, hem de ser capaços d’alguna cosa més que esperar a que per la tele el ministre de torn ens anunciï que l’atur ja està baixant.

Sobretot per que tot fa pensar que aquesta esperada notícia no només no té data, sinó que moltes de les previsions que podem llegir a la premsa la van ajornant una i una altra vegada. L’experiència històrica parla d’una recuperació de la ocupació sempre uns mesos posterior a la represa del creixement, ara amenaçat per les polítiques de contenció de la despesa pública i per l’augment de la pressió fiscal.

La decepció cap als governants, més o menys justificada, no pot ser excusa per a que cadascú, en la seva parcel•la de responsabilitat, no faci el que pugui per a que la gent formada que té el país pugui posar la seva energia a treballar per construir una nova realitat.

Per sort, avui a Singulars l’Antonella Broglia ens ha donat un missatge concret d’optimisme, carregat de casos contrastables, com no podia ser d’una altra manera, venint d’Infonomia.

També l’Artur Mas, en la conferència al Cercle Financer de “la Caixa” volia deixar anar aquest doble missatge:
1) Ens ho hem de creure! Necessitem un punt d’orgull, d’autoestima, de convicció en les pròpies capacitats.
2) Ningú no ho farà per nosaltres. S’ha acabat el temps de pensar que les solucions vindran de fora.

Si volem ser més pròspers, tenir una identitat, la lluita l’hem de fer nosaltres.

Els emprenedors hauran de ser forts contra l’entorn que cada dia posarà traves a la seva il•lusió. Les empreses hauran de ser valentes i buscar el seu espai en un entorn dur i competitiu i conjuntament amb els seus treballadors, construir una visió compartida. Els empresaris hauran de passar pàgina i començar a pensar com poden aprofitar a tots els professionals que ara no tenen feina i que podrien ajudar a revolucionar la seva empresa.

L’objectiu de l’aspirant a president d’acabar la legislatura el 2014 amb un taxa d’atur a Catalunya d’un sol dígit queda ara per ara només a l’abast dels somnis.

Podem estar més o menys alineats amb els ideals convergents, però no ens podem permetre deixar al país sense ambició. Només els que s’ho proposen aconsegueixen els seus reptes.

I tu, què penses fer?