dimecres, 29 de setembre de 2010

Tristesa


Avui ha estat un dia trist. Per tothom. Encara que tots diguin que han guanyat, tots hem perdut.

Hem perdut ja que a ningú li agrada que empitjorin els nostres drets, allò que li dèiem la societat del benestar.
Tampoc als empresaris, no ens enganyem, que preferirien tenir problemes per créixer, que per retallar.

Hem perdut ja que a ningú beneficia un dia com avui. Un dia amb tensió, en que indiscutiblement res no ha estat normal, ni pels que han anat a treballar com pels que no.
Ni pels que tiraven contenidors a terra, ni pels que els havien de patir a la Diagonal.

Hem perdut ja que sembla que no tenim més idees que les de sempre per queixar-nos. I potser és que realment la queixa no és el camí i hauríem de trobar una resposta més positiva, ja que tampoc sembla raonable no reaccionar davant de fets que ens indignen.

Tampoc hem sabut trobar una resposta 2.0 coherent i positiva, en la línia del que comentava sobre la vaga l’últim post de Marc Vidal.

Ahir vaig tenir la sort d’assistir a una xerrada de Luis Galindo plena d’energia positiva, però avui hem tingut un bany de negativitat.

Haurem de donar-li la volta, ara ja, i pensar que podem fer per a que jornades com la d’avui no es repeteixin. Ja que tots hem ajudat a trencar la corda al inflar més del compte la bombolla.

divendres, 17 de setembre de 2010

Professionalment connectats


Qui no recorda "With a little help of my friends"? La resta de Beatles va insistir en que fos Ringo el que la cantés com un divertit diàleg que va portar a la canço tres cops al número u. I és que una part important del que som, també a la feina, ho devem als nostres amics.

Per tant, no és estrany que McKinsey en un interessant article sobre les maneres de retenir als empleats amb talent, comenti com un dels valors a tenir en compte per identificar als empleats clau de la companyia són les seves xarxes de contactes.

Aquestes teranyines de connexions han existit sempre i ningú dubta que són potents mecanismes de negoci. Darrerament però, aquestes xarxes s'han passat a Internet, i et permeten mantenir els vincles frescos, actualitzats i llestos per entrar a jugar quan sigui necessari.

Crec fermament que els contactes de la xarxa social són una motxilla inseparable pels nous professionals de talent. Aquestes xarxes es construeixen amb el temps, com els bons amics. Difícilment podrem muntar-les de la nit al dia quan siguem conscients de que les necessitem.

Fins fa uns mesos era habitual rebre peticions d'enllaç o de recomanacions de coneguts que havien perdut la feina o que es trobaven en ple procés de reconversió. Ara en canvi forma part del dia a dia de molts professionals mantenir les seves xarxes socials al dia.

Aquestes estones sovint formen part del temps que el professional es dedica a ell mateix, i no del que té contractat per l'empresa. Fixeu-vos en els horaris en que es mouen les connexions del Linked-in, per exemple, i veureu quants professionals consideren que construir-se les xarxes és un bagatge propi, i no de les companyies per les quals treballen.

És estrictament així, ja que una bona xarxa social ha de ser el més diversa possible i la riquesa no la trobareu només dins de l'empresa sinó també a fora.

Aquesta motxilla ens acompanyarà sempre, més enllà del futur que tinguem en una determinada organització. No és un caprici adolescent. Cada cop guanya més importància en el nostre currículum.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Honestedat


Plutarc a "Vides paral·leles" feia esment a que César va reprovar a Pompeia, tot i no dubtar de la seva fidelitat, només pel fet que un patrici va intentar conquistar-la: "la dona del César a més de ser honesta, ho ha de semblar".
 
En alguns casos, però, podem arribar a perdre el nord i fer més accions per semblar honest, que per ser-ho realment. És a dir, buscar la notorietat fàcil, que se'ns vegi, més que esperar que aquest reconeixement ens vingui per la brillantor de la feina ben feta.
Per exemple, ens pot haver cridat l'atenció els immensos rètols anunciant les obres que es prolongaran durant mesos i amb més molèsties de les que semblarien necessàries, o la gran visibilitat que busquen els equips de neteja, fins i tot en hores punta, per fer així innegable la seva presència.

Si cal justificar un pressupost important, serà més fàcil que es vegi que s'ha treballat durant mesos, per la nit i els caps de setmana, si cal. Pocs aniran a mirar si el resultat pel que es va pagar, al cap dels anys, va justificar l'impacte del canvi i el cost suportat, si es van fer les hores.
 
Ens agradi o no vivim a un món que valora molt les aparences, potser a vegades més que els fets, ja que és més senzill posicionar-se per les primeres sensacions, que aprofundir sobre els resultats finals, que ens arriben massa tard, i requereixen una valoració objectiva i serena.
I els blogs, plens de ràpides reflexions poc contrastades com aquesta, poden ser-ne un gran exemple d'aquest món de zapping que cerca només immediatesa.
 
Així mateix, a la feina, això de pagar per tenir algú assegut a la cadira hauria de tenir els dies comptats. De què et serveix que escalfin el seient durant les hores pactades (o més, si pot ser) si els resultats no són els esperats?
Les feines per hores i amb horaris concrets es correspondran cada cop més amb tasques mal remunerades: compren el temps dels treballadors, no el seu talent, que és el vertader actiu.
Requerirà, però, un nou estil de lideratge, que valori més els resultats que les aparences.
A més de semblar honest, ho hauràs de ser realment.