diumenge, 5 de desembre de 2010

Privilegis en extinció


Som més pobres i valorem més els diners que abans. És per això que determinades situacions de privilegi que abans havíem assumit amb resignació, ara no només no s'accepten, sinó que provoquen indignació i rebuig.

Les fantàstiques retribucions extraordinàries d'alguns financers, o algunes jubilacions o acomiadaments de vellut ens exalten. Les retribucions que s'han fet públiques dels controladors aeris també.

Fa uns anys els pilots d'Iberia estaven en el focus d'atenció. Les línies de baix cost van inventar un nou model que va revolucionar l'aviació comercial i que ha rebaixat la retribució mitjana d'aquest col·lectiu.

Podem esperar que el mercat regularitzi el problema dels controladors?
Difícil mentre no hi hagi competència. La necessitat de fer caixa del govern, però, amenaça amb la privatització. La competència està a la cantonada. Si realment cobren més del que és just, algú altre podrà fer la seva feina amb la mateixa solvència i un cost més baix.

Més enllà del cas d'aquest col·lectiu, penseu quantes situacions més heu trobat injustes i quantes d'elles han perdurat per sempre. O quines podran suportar aquesta crisi.

L'absentisme laboral (el súmmum de la manca de productivitat) s'ha reduït de manera significativa. Les nostres empreses no es poden permetre aquesta despesa, i per tant ja forma part de la solidaritat necessària entre companys. A més d'anar-hi, hauran de treballar, pel seu bé, pel de la resta d'empleats, pel de la organització. No rendir avui és abocar-se a la pèrdua de llocs de treball.

Tot privilegi, si és injustificat, està en perill d'extinció.
Fins i tot la monarquia ho està notant!

A fons:
- La opinió dels controladors
- Bonus extra a Wall Street
- Goirigolzarri marxa del BBVA
- Joan Olivé deixa la direcció del Barça
- Un pilot cobra el doble que un ministre (2006)
- Baixa l'absentisme
- "privilegi" segons l'enciclopèdia
- Pressupost de la monarquia (2011)

dijous, 2 de desembre de 2010

araseremdiferents.cat


Tot i que el sentit comú et diu que si vas a començar una aventura ho facis en un mercat a l'alça, alguns valents han fet fortuna en sectors en crisi. Els casos del Cirque du Soleil o d'Imaginarium estan presents a moltes escoles de negocis, per haver-se convertit en un referent mundial quan tots els seus competidors estaven lluitant per un mercat cada cop més petit.

Aquest passat cap de setmana marcat per les eleccions catalanes, ha nascut un nou diari. En plena revolució d'Internet, quan algunes veus diuen que el diari en paper té els dies comptats i altres només poden col·locar diaris regalant-los per les cantonades de les ciutats, uns valents es tiren a la piscina i decideixen que realment hi ha un forat per ells.

Tinc tendència a donar una primera oportunitat als que comencen. S'ho mereixen només per l'atreviment. Quan acaba d'obrir una botigueta al barri, intento donar-li el benefici del dubte, i la primera compra per si em convencen. Doncs encara més per una iniciativa com el diari Ara, no?

Em va costar trobar-lo, ja que als primers quioscs on vaig provar ja estava exhaurit, però la recerca va valer la pena. Molt carregat d'opinió, clar, ordenat, proper. I a Internet, diferent, molt més potent del que semblava només unes hores abans de l'arrancada.

L'únic que els pot donar futur és el valor de la diferència. Ja que els que encerten amb el que estem buscant tenen, per suposat, mercat. I són els altres, els de sempre, els estàtics, els líders de tota la vida, els que es poden trobar envoltats d'un mar de canvis i amb un vaixell massa gran per maniobrar.

Definir l'estratègia amb cura, amb visió, i rodejar-la de talent hauria de ser una garantia. Però només el mercat té la resposta.

Alguns diuen que no duraran sis mesos, i altres que els hi ha agradat molt.
Me'n refio més del criteri dels últims. Espero que guanyin per golejada.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Per qui apostes?


No puc creure'm que davant d'una situació crítica de dèficit públic, els pocs diners que tenen les arques del nostre govern es dediquin a subvencionar a un col·lectiu que no per ser més nombrós es mereix més comprensió.

Des de la experiència viscuda, en que només l'esforç i l'estudi et porten a obtenir un lloc de treball cada cop millor i més ben remunerat, no es pot comprendre que els joves, en la època en que podrien estar rendint al màxim nivell, estiguin ociosos. I encara menys, que aquesta desídia sigui recompensada pel nostre executiu amb uns cursos i unes subvencions caigudes del cel.

No es mereixen més aquests ajuts els universitaris amb pocs recursos que aconsegueixen uns bons resultats? O els mileuristes que es passen el dia treballant per poder tirar endavant un projecte de vida personal? O els que fan les dues coses, ja que els toca treballar per pagar-se els estudis?

No crec que els joves en edat universitària que no estan estudiant ni treballant siguin el perfil que ajudarà al país a sortir de la crisi, a cop de reality show.

Segur que hi haurà persones a les que aquests ajuts els podrien suposar un canvi de rumb en les seves vides, però crec que seran excepcions.

Posats a apostar, jo voto per ajudar als excel·lents. En el estudi, o en el ofici.
Segur que acabaran retornant al país més del que rebin, sobretot si és un país que premia als que s'esforcen.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Estratègies compartides


Fa ja uns anys, en un fòrum amb més d'una cinquantena d'empresaris a prop de València, vaig tenir la oportunitat de parlar sobre la meva experiència en innovació.
A l'estona final de precs i preguntes, un empresari em va preguntar:
- "Tot això està molt bé, però jo que tinc una petita empresa que he de fer per innovar?"
Es veu que el meu discurs sobre la importància d'observar i de col·laborar per extreure'n conclusions aplicables a la nostra realitat no li va acabar de fer el pes.
Influenciat per alguns amics que havien vist moltes PiMEs fracassar per entestar-se a no créixer per seguir sent fidels als seus “principis”, li vaig dir que el que havia de fer és buscar punts de complementarietat amb les empreses que tenia al voltant i fer un salt endavant.
Em va mirar i no va dir res. Pensaria: “Aquest il·luminat no té ni flors del que diu...”

Avui, però, he vist una empresa que basa el seu model de negoci precisament en aquesta complementarietat: en ajudar als tècnics especialitzats a relacionar-se amb el món real, per a que tots tres guanyin. Ànims, Núria, i felicitats per la teva energia a win2win.

En un món en que només els diferents tindran marge, la col·laboració entre empreses serà potser la única sortida. Una col·laboració molt més intima que les relacions client-proveïdor clàssiques, ja que es basen en compartir línies estratègiques. Recordeu co-society.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

La part que ens toca


Amb el país amb una taxa de desocupació salvatge, hem de ser capaços d’alguna cosa més que esperar a que per la tele el ministre de torn ens anunciï que l’atur ja està baixant.

Sobretot per que tot fa pensar que aquesta esperada notícia no només no té data, sinó que moltes de les previsions que podem llegir a la premsa la van ajornant una i una altra vegada. L’experiència històrica parla d’una recuperació de la ocupació sempre uns mesos posterior a la represa del creixement, ara amenaçat per les polítiques de contenció de la despesa pública i per l’augment de la pressió fiscal.

La decepció cap als governants, més o menys justificada, no pot ser excusa per a que cadascú, en la seva parcel•la de responsabilitat, no faci el que pugui per a que la gent formada que té el país pugui posar la seva energia a treballar per construir una nova realitat.

Per sort, avui a Singulars l’Antonella Broglia ens ha donat un missatge concret d’optimisme, carregat de casos contrastables, com no podia ser d’una altra manera, venint d’Infonomia.

També l’Artur Mas, en la conferència al Cercle Financer de “la Caixa” volia deixar anar aquest doble missatge:
1) Ens ho hem de creure! Necessitem un punt d’orgull, d’autoestima, de convicció en les pròpies capacitats.
2) Ningú no ho farà per nosaltres. S’ha acabat el temps de pensar que les solucions vindran de fora.

Si volem ser més pròspers, tenir una identitat, la lluita l’hem de fer nosaltres.

Els emprenedors hauran de ser forts contra l’entorn que cada dia posarà traves a la seva il•lusió. Les empreses hauran de ser valentes i buscar el seu espai en un entorn dur i competitiu i conjuntament amb els seus treballadors, construir una visió compartida. Els empresaris hauran de passar pàgina i començar a pensar com poden aprofitar a tots els professionals que ara no tenen feina i que podrien ajudar a revolucionar la seva empresa.

L’objectiu de l’aspirant a president d’acabar la legislatura el 2014 amb un taxa d’atur a Catalunya d’un sol dígit queda ara per ara només a l’abast dels somnis.

Podem estar més o menys alineats amb els ideals convergents, però no ens podem permetre deixar al país sense ambició. Només els que s’ho proposen aconsegueixen els seus reptes.

I tu, què penses fer?

dimecres, 29 de setembre de 2010

Tristesa


Avui ha estat un dia trist. Per tothom. Encara que tots diguin que han guanyat, tots hem perdut.

Hem perdut ja que a ningú li agrada que empitjorin els nostres drets, allò que li dèiem la societat del benestar.
Tampoc als empresaris, no ens enganyem, que preferirien tenir problemes per créixer, que per retallar.

Hem perdut ja que a ningú beneficia un dia com avui. Un dia amb tensió, en que indiscutiblement res no ha estat normal, ni pels que han anat a treballar com pels que no.
Ni pels que tiraven contenidors a terra, ni pels que els havien de patir a la Diagonal.

Hem perdut ja que sembla que no tenim més idees que les de sempre per queixar-nos. I potser és que realment la queixa no és el camí i hauríem de trobar una resposta més positiva, ja que tampoc sembla raonable no reaccionar davant de fets que ens indignen.

Tampoc hem sabut trobar una resposta 2.0 coherent i positiva, en la línia del que comentava sobre la vaga l’últim post de Marc Vidal.

Ahir vaig tenir la sort d’assistir a una xerrada de Luis Galindo plena d’energia positiva, però avui hem tingut un bany de negativitat.

Haurem de donar-li la volta, ara ja, i pensar que podem fer per a que jornades com la d’avui no es repeteixin. Ja que tots hem ajudat a trencar la corda al inflar més del compte la bombolla.

divendres, 17 de setembre de 2010

Professionalment connectats


Qui no recorda "With a little help of my friends"? La resta de Beatles va insistir en que fos Ringo el que la cantés com un divertit diàleg que va portar a la canço tres cops al número u. I és que una part important del que som, també a la feina, ho devem als nostres amics.

Per tant, no és estrany que McKinsey en un interessant article sobre les maneres de retenir als empleats amb talent, comenti com un dels valors a tenir en compte per identificar als empleats clau de la companyia són les seves xarxes de contactes.

Aquestes teranyines de connexions han existit sempre i ningú dubta que són potents mecanismes de negoci. Darrerament però, aquestes xarxes s'han passat a Internet, i et permeten mantenir els vincles frescos, actualitzats i llestos per entrar a jugar quan sigui necessari.

Crec fermament que els contactes de la xarxa social són una motxilla inseparable pels nous professionals de talent. Aquestes xarxes es construeixen amb el temps, com els bons amics. Difícilment podrem muntar-les de la nit al dia quan siguem conscients de que les necessitem.

Fins fa uns mesos era habitual rebre peticions d'enllaç o de recomanacions de coneguts que havien perdut la feina o que es trobaven en ple procés de reconversió. Ara en canvi forma part del dia a dia de molts professionals mantenir les seves xarxes socials al dia.

Aquestes estones sovint formen part del temps que el professional es dedica a ell mateix, i no del que té contractat per l'empresa. Fixeu-vos en els horaris en que es mouen les connexions del Linked-in, per exemple, i veureu quants professionals consideren que construir-se les xarxes és un bagatge propi, i no de les companyies per les quals treballen.

És estrictament així, ja que una bona xarxa social ha de ser el més diversa possible i la riquesa no la trobareu només dins de l'empresa sinó també a fora.

Aquesta motxilla ens acompanyarà sempre, més enllà del futur que tinguem en una determinada organització. No és un caprici adolescent. Cada cop guanya més importància en el nostre currículum.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Honestedat


Plutarc a "Vides paral·leles" feia esment a que César va reprovar a Pompeia, tot i no dubtar de la seva fidelitat, només pel fet que un patrici va intentar conquistar-la: "la dona del César a més de ser honesta, ho ha de semblar".
 
En alguns casos, però, podem arribar a perdre el nord i fer més accions per semblar honest, que per ser-ho realment. És a dir, buscar la notorietat fàcil, que se'ns vegi, més que esperar que aquest reconeixement ens vingui per la brillantor de la feina ben feta.
Per exemple, ens pot haver cridat l'atenció els immensos rètols anunciant les obres que es prolongaran durant mesos i amb més molèsties de les que semblarien necessàries, o la gran visibilitat que busquen els equips de neteja, fins i tot en hores punta, per fer així innegable la seva presència.

Si cal justificar un pressupost important, serà més fàcil que es vegi que s'ha treballat durant mesos, per la nit i els caps de setmana, si cal. Pocs aniran a mirar si el resultat pel que es va pagar, al cap dels anys, va justificar l'impacte del canvi i el cost suportat, si es van fer les hores.
 
Ens agradi o no vivim a un món que valora molt les aparences, potser a vegades més que els fets, ja que és més senzill posicionar-se per les primeres sensacions, que aprofundir sobre els resultats finals, que ens arriben massa tard, i requereixen una valoració objectiva i serena.
I els blogs, plens de ràpides reflexions poc contrastades com aquesta, poden ser-ne un gran exemple d'aquest món de zapping que cerca només immediatesa.
 
Així mateix, a la feina, això de pagar per tenir algú assegut a la cadira hauria de tenir els dies comptats. De què et serveix que escalfin el seient durant les hores pactades (o més, si pot ser) si els resultats no són els esperats?
Les feines per hores i amb horaris concrets es correspondran cada cop més amb tasques mal remunerades: compren el temps dels treballadors, no el seu talent, que és el vertader actiu.
Requerirà, però, un nou estil de lideratge, que valori més els resultats que les aparences.
A més de semblar honest, ho hauràs de ser realment.

dissabte, 21 d’agost de 2010

Sentir-se important


A Glups! els actors de Dagoll Dagom ens informaven al començar l'espectacle que els seus motius per fer el musical no eren ni la seva vocació teatral ni les pretencions culturals: volien ser famosos i sentir-se importants, a més de fer diners, és clar.

Deixant de banda la humorística sàtira que respirava l'obra, és cert que per mantenir la motivació a la feina, més que els diners, que com deia Maslow és més un motiu per marxar (si no en tens prou) que per quedar-se, cal sentir-se important.

Al llibre “The Lonely Crowd”, David Riesman classifica a les persones en funció del tipus de reconeixement que busquen. Les exodirigides necessiten sentir-se acceptades per la resta de la gent, i per això s'adaptaran a les normes que els marquin per agradar. En canvi, les endodirigides tenen uns valors propis i uns objectius potents que seran el seu full de ruta, més enllà del que pensin els altres. Segur que no us costarà identificar a moltes persones en un dels dos grups.
A l'empresa, el líder hauria de fer aquest anàlisi per poder donar a cada persona la oportunitat d'obtenir aquest reconeixement que necessita.

D'una manera o d'una altra, tothom vol sentir-se reconegut.
I aquí tenim un gran repte per a moltes empreses que amb la caixa més buida que de costum: necessiten més que mai fer un salt endavant per mantenir-se, i poden fer-lo amb les persones que tenen en nòmina.

Els professionals amb talent volen que els deixin pensar i actuar, o marxaran a la primera que puguin. En qualsevol cas, la seva energia es dedicarà a objectius que els permetin sentir-se importants.

No és imprescindible anar a buscar cap primera espasa, ni dedicar milions d'euros a nous programes d'I+D. Sobretot si no els tenim.
Abans, haurem de saber a què volem jugar, és a dir, decidir una estratègia per orientar la innovació a l'empresa. Després, definir els processos per a que aquesta innovació es gestioni des de l'inici amb la mateixa dedicació que els altres processos crítics de l'empresa. I finalment, explicar-ho a la nostra gent, de manera convincent, demostrant amb fets que són els escollits per marcar el futur de la companyia.

Innovar de manera sistemàtica no té per que costar molts diners. Però això no vol dir que sigui fàcil, ja que canviar el comportament de les persones i de les empreses sempre és més difícil que posar una nova màquina.
I si se senten exclosos o la pròpia burocràcia de la organització els evita sentir-se responsables del seu propi futur, no podrem comptar amb els únics que tenen el coneixement necessari per aconseguir l'èxit de la innovació.

La solució a la crisi ha de venir de la creativitat, de l'aportació de valor de la nostra empresa cap als nostres clients i cap a la societat en general.
Aquesta creativitat la tenen els nostres empleats. Evitem que es quedin les seves idees a la nevera.
I un cop surtin, gestionem-les amb la cura que tractaríem uns embrions. Són el nostre futur.

divendres, 9 de juliol de 2010

La satisfacció de l'èxit


Diuen que s'aprèn més de les derrotes, però ja de ben petits no podem suportar perdre. Potser és la mateixa herència genètica de la selecció natural darwiniana: portem gravat a foc la necessitat de guanyar. I encara més la de no perdre.
Potser això justifica la influència que realment tenen les enquestes electorals en els propis resultats. El cavall que les apostes indiquen com guanyador arrossega encara més apostes. I en canvi, els que es veuen perdedors, no volen ni veure la cursa.
Ben segur que això és el que els va passar a més d'un milió i mig de votants del PSOE, que després de perdre les eleccions del 1996 per un mínim 1%, no van anar a les urnes el 2000 al veure venir que no guanyarien.
En aquesta línia, recordem la insistència dels partits a cercar després de les votacions aquella dada que fa veure als seus votants que també han guanyat.

Per això no té sentit barallar-se pel text de la pancarta de dissabte si realment vols que la gent es manifesti, ja que el mínim dubte de no estar entre els guanyadors, entre els que sortiran per la tele, genera la incertesa suficient per buscar qualsevol excusa que t'exclogui del partit. Si no jugues segur que no perds.

És el mateix efecte increïble que provoca l'afinitat als equips guanyadors de futbol, que llueixen una colors que fa potser uns mesos que no podies suportar.

Aquesta realitat contrastada de que ens agrada ser els millors hem de ser capaços d'utilitzar-la en benefici propi. Per això, si les empreses aconsegueixen que els seus empleats creguin que són partícips de l'èxit de la organització i que poden fer-lo sostenible en el temps, comptaran amb un potent exèrcit capaç d'innovar.

O no és veritat que quan ens sentim embolcallats per l'èxit, encara som millors?
Potser com país també ens ho creurem algun dia.
Hi ho voldrem tot. Ara.
Somniem?

dimecres, 23 de juny de 2010

Cos o ment?


De sempre que el juny és el mes en que els escolars reben les notes de fi de curs, i crec que un bon moment per reflexionar sobre la importància que entre tots donem a la formació, i a les seves valoracions.

Fa tan sols uns dies, es feien públics els resultats de les proves de competències bàsiques dels estudiants de primària, que de nou, generen inquietud i decepció. En un interessant debat a "El Matí de Catalunya Ràdio", amb el Manel Fuentes, els experts convidats feien algunes
fotografies de la realitat preocupants.
En concret, comentaven que entre els nens (en masculí) està mal vist això d'estudiar. Que això els toca només a les nenes, i per tant, els mascles millor que s'allunyin de collonades i es dediquin a dominar el patí, si cal, amb la força. Van treure dades objectives, i un 12% més de fracàs escolar entre els nens que entre les nenes confirma que alguna cosa passa.
Realment, ja fa uns anys que amb alguns altres pares preocupats per donar als fills la millor educació possible, estem detectant la perillosa potència que té el desprestigi del bon estudiant, al que es pot denominar "empollón(1)", rateta de biblioteca, o el que calgui, per tal de convertir-lo en un invàlid socialment. Especialment entre els més mascles del patí.

Tots sabem, per que algun dia la vam viure, la potència que té aquesta percepció social en els petits homenets de demà. Som la nostra imatge, i més quan encara estem tendres per fer front a un desprestigi mesquí, guiat per l'enveja, la ràbia, la incapacitat o per una cruel diversió.

Ens toca als pares, a tots, fer veure als nostres nois que no tenen més futur que el que ells es construeixin, i que això del diner fàcil s'ha acabat, com un efecte secundari de la crisi.

Si deixem la formació en mans de les dones, no ens quedarà res més als homes que el múscul, i fa tota la pinta que amb això no ens podrem guanyar la vida, excepte alguns futbolistes en tot el món.

(1) Empollón: Dicho de un estudiante, que prepara mucho sus lecciones, y se distingue más por la aplicación que por el talento.
Havia de fer servir la paraula castellana, ja que la connotació negativa de "empollón" no existeix en català, ja que el mot segons els diccionaris de la GEC es tradueix com estudiós, erudit o aplicat, molt més positiu que en castellà, en que se li nega el talent i només se li reconeix la dedicació de temps.

dijous, 17 de juny de 2010

Inquiets! Espavileu!


Tot i que Barcelona, amb el update, el Hit i el Dia de l’Emprenedor sembla rebel.lar-se, el comportament innovador a l’Estat continua malament, i va a pitjor, segons el que es desprèn de l’anàlisi que l’Informe Mensual de juny de 2010 del Departament d’Estudis de ”la Caixa” acaba de publicar, sintetitzant els resultats de l’European Innovation ScoreBoard (EIS) i el seu Summary Innovation Index (SII).
No només anem de la meitat cap avall, sinó que el ritme de creixement ens enviarà en un futur proper encara més a la cua, de manera similar a Itàlia i Noruega.
Portugal i Grècia, tot i venir d’un passat fosc, creixen ara a bon ritme. I aviat Romania, ara a la cua però amb un ritme de creixement frenètic, encalçarà als de la meitat cap avall.
Els interessats en mesurar la innovació poden fer una ullada als criteris de valoració, que m’han semblat amplis i encertats. Tot es pot mesurar, si es vol. Però potser resulti que no t’agrada el que surt...
Podríem pensar que és la conseqüència de la crisi, però aquests efectes es notaran a l’índex de l’any que ve...
Si no volem esperar un any més, es pot fer una ullada al Innobarometer 2009, de la Gallup Organization, però els resultats d’Espanya continuen a la part més baixa de la UE-27, amb una de les cinc pitjors proporcions entre les empreses que augmenten la despesa en innovació i les que la baixen.
No són només sensacions. No anem per bon camí. Lluny queden les paraules que a l’octubre de 2008 ens va transmetre Cristina Garmendia en una conferència sobre “El futuro de la Política española de I+D+i en el contexto europeo”, en que vaig arribar a pensar que es podien canviar antigues tendències. Hem millorat, però els altres corren més.
Però si algú l’ha de trobar, aquest senderi miraculós, haurà de ser la gent inquieta per innovar. O sigui que ens toca espavilar. I contagiar-ne uns quants més.

dimarts, 8 de juny de 2010

Els alegres nois del power point



En els bons temps es va dir que el Power Point era el diable. Tothom podia fer realitat la vella dita de “el paper tot ho aguanta”, fent servir aquesta eina demoníaca que tot ho pinta i tot ho camufla. Més tard, l’ús del power point es va estendre des del ordinadors del populatxo a àmbits tan selectes com la directiva postyuppie del Barça – quan en Laporta, en Rosell i en Soriano encara compartien projecte- que va arribar a ser coneguda com la “directiva power point”. Avui per avui, l’eina s’ha pervertit tant que ja hi ha “països power point”, de l’estil de Grècia i Hongria, que pinten els seus comptes amb els colors Alpino de l'engany a la Unió Europea.

En aquells temps – que ara semblen pretèrits i no ho són tant- també es debatia aferrissadament si la tecnologia era o no important. A dia d’avui, la conclusió gairebé unànime és que no solament ho és, sinó que resulta del tot imprescindible (*). El problema, com abans i com sempre, és l’ús que se’n fa. Vet aquí, doncs, perquè el power point- que pobrissó no en té cap culpa- continua sent el diable: és que ara, els governs fins i tot l’utilitzen per a falsejar la realitat i fer bona, en economia, la dita futbolística de “llençar la pilota cap endavant”.

En tot cas, l’ús interessat del power point ha passat de ser una anècdota a considerar-se una categoria. Pot ser, doncs, que el problema sigui encara més gran i, la nostra, sigui una “realitat power point”? Era només power point l’estat del benestar? Ho era la bonança econòmica? Ho era el paradigma “qui-no-té-segona residència-i-un-4X4-no-és ningú”? És tan profund el sot que a curt termini no se’l saltarà ni mitja Europa? S’acabarà d’ensorrar l’euro i tornarem a caure a l’Àfrica, foragitats del furgó de cua d’Europa? Era tot una enganyifa, molt ben presentada?

I com que diuen que no hi ha respostes dolentes, sinó només preguntes mal formulades, en plantegem alguna més: és també power point el sentit de la responsabilitat de l’oposició a Espanya i a Catalunya, fent veure que la resolució de la crisi no és cosa d'ells? és ajudar al país voler ignorar que Europa està a punt d’enfonsar-se? és admissible que els governants ens engalipin en assumptes prou sagrats com els comptes públics? ens caldran líders de debò que, sense power point enganyosos, dipositin l’honestedat en la seva persona i el seu compromís i no en tecnologia només d’aparador?

(*) "La tecnologia transforma radicalment com fem el que fem, i, cada cop més, facilita fer coses que no fèiem. Transforma el com, el què, l'on, el quan, el quant, i acabarà definint el per què", com diu Alfons Cornella (Visionomics, Libros Infonomia, Barcelona, 2010).

diumenge, 30 de maig de 2010

Som uns totxos


És inevitable pensar que som uns totxos.
Les mesures que s’han anat prenent per reorientar al país davant de la crisi no s’acaben d’entendre.
El plan E o com a mínim la part de “medidas de fomento del empleo” i el “Fondo de entidades locales” que hem pogut veure pel carrer, ha demostrat ser una manera rápida de gastar-se molts diners (11.000 milions d’euros), que ben bé no sabem si han ajudat o no a crear els 300.000 llocs de treball que prometia. Suposo que si comptem els dos mesos que duren les obres i els 20 operaris que hi treballen igual surten 300.000 homes/mes. Anomenar-ho llocs de treball sembla exagerat, fins i tot pels que no hi entenem. Les dades d’atur del 2010 no semblen tampoc donar la raó a la previsió.
Tampoc puc entendre, en la mateixa línea, que s’ajudi a rehabilitar habitatges durant els propers mesos per continuar mantenint aquest sector viu.
Per posar-ho en context, les mesures anunciades en els darrers dies per retallar la despesa pública a Catalunya suposaran 1.500 milions d’euros, segons el Conseller Castells. A l’estat, la retallada del govern de Zapatero suposa un estalvi de 15.000 milions.
Diu la gent que hi entén que és necessari recolzar als sectors bàsics de l’economia. Com el totxo.
Manuel Castells, en canvi, apostava a l’article d’opinió del 29 de maig a La Vanguardia per “posar-li ho difícil al sector immobiliari, llastra de la nostra economia, augmentant-li els impostos per limitar l’especulació”.
Serà inevitable que la gent que està perdent poder adquisitiu pensi que el que deixa de guanyar ha servit per canviar la vorera del carrer. I quan veus als operaris obrint voreres arribes fàcilment a la conclusió que incentivar aquests professionals no ens traurà de la crisi. Potser aquests 11.000 milions, en mans d’11.000 emprenedors, haurien fet 11.000 empreses que generessin feina i llocs de treball durant més temps. No calia ni regalar-los. Es podien fer préstecs amb carències llargues i tot el que ens haguessin pogut tornar hauria estat un extra!
Us copio a sota la definició del Plan E, ja que aviat algú serà conscient que és millor treure aquesta pàgina de la web de Presidència, per les evidències de fracàs que se’n desprenen.
Com diu Trias de Bes en el seu llibre “L’home que va canviar casa seva per una tulipa”, ens enganyem a nosaltres mateixos no volent veure els senyals que les bombolles ens donen abans de l’esclat immediat, i després ens hem de menjar les conseqüències.
Malauradament, la gestió de la crisi que s’ha fet des de Madrid, i també la crisi per si sola, pot portar-nos uns canvis del govern estatal que encara seran més desfavorables pel nostre país.
Fins i tot així, no ens queda més opció que lluitar contra corrent i continuar pagant els impostos que desapareixen com si res.
I buscar noves vies de negoci, si pot ser, per pagar-ne uns quants més!


Més informació:
La Generalitat aprova el pla d'austeritat

Plan E - Què és?

QUÈ ÉS EL PLA E?
L’economia mundial passa per una crisi sense precedents en la història recent. Una crisi que va començar a mitjan 2007 com a conseqüència de les anomenades hipoteques subprime als EUA, però que es va deteriorar de manera profunda i accelerada a partir de setembre del 2008, quan va ser necessària l’acció concertada de les principals economies desenvolupades per tal d’evitar el col•lapse del sistema financer mundial. La inestabilitat resultant en el sistema financer està tenint un impacte profund i negatiu sobre l’economia real, en limitar a les empreses i les famílies l’accés al crèdit per a desenvolupar l’activitat econòmica habitual.
L’economia espanyola ha estat especialment sensible a aquest desfavorable context internacional. Es tracta de la segona economia més oberta entre les europees, només darrere Alemanya, i ha dut a terme un intens procés inversor en els últims anys que ha provocat un elevat dèficit exterior, amb la consegüent necessitat de finançament exterior. Aquesta situació es veu agreujada per l’ajust profund que viu el sector immobiliari.
Com a resultat de la dependència exterior, l’economia espanyola, i en especial el mercat laboral, s’ha deteriorat força al llarg del 2008. El nombre de desocupats ha crescut prop d’un milió de treballadors i la taxa d’atur supera el 13% de la població activa. La recuperació de l’ocupació és, per tant, el nostre objectiu principal per a l’any 2009: el del Govern i el de tota la societat.
El Pla E
El Govern espanyol ha assumit des del primer moment la seva responsabilitat per respondre al deteriorament de la situació econòmica i ha estat dels més actius fent front al brusc canvi de cicle que s’ha produït. Alhora que adoptava les primeres mesures, el Govern ha promogut una resposta internacional coordinada, conscient que la crisi global requereix una resposta global.
Les mesures de política econòmica adoptades en la legislatura anterior han situat el Govern en una situació millor per a respondre a la crisi. Així, els tres anys consecutius de superàvit pressupostari ens permeten ara incórrer en dèficit sense posar en risc la credibilitat de les finances públiques; l’entrada en vigor de noves polítiques socials (com l’ajuda per naixement) i les rebaixes fiscals (tant en l’IRPF com en l’Impost de Societats) permeten a les famílies una renda disponible més elevada i a les empreses millorar la competitivitat.

El Pla espanyol per a l'estímul de l'economia i l'ocupació suposa una mobilització de recursos públics sense precedents
Però, a més, al llarg del 2008 s’han adoptat prop de 80 mesures que constitueixen el Pla Espanyol per a l’Estímul de l’Economia i de l’Ocupació, que és l’impuls públic a l’activitat econòmica més gran de la nostra democràcia.
El Pla E consta de quatre eixos d’actuació. Mesures de suport a empreses i famílies; de foment de l’ocupació; mesures financeres i pressupostàries; i, finalment, mesures de modernització de l’economia.
El Govern té el propòsit en els propers mesos de posar en marxa i gestionar íntegrament el conjunt de les mesures que conté el Pla E i per a això mantindrà un diàleg permanent amb els interlocutors socials i altres grups polítics. Perquè creiem fermament que, amb el desenvolupament del Pla, es lluita contra la crisi, es té com a suport les fortaleses de l’economia i se superen les debilitats d’aquesta. És la manera de protegir els qui pateixen les conseqüències de la crisi, de reactivar el creixement de l’ocupació i de modernitzar la nostra economia.
Mesures de suport a les famílies
El Pla E articula una sèrie de mesures fiscals que són un suport directe per a les famílies i els permet disposar d’una renda disponible més elevada per tal d’afrontar l’actual situació econòmica de dificultat. En conjunt, s’estima un impuls fiscal total de 14.000 milions d’euros entre 2008 i 2009. A més de les actuacions pressupostàries, que milloraran la protecció social de les famílies el 2009, cal destacar que, per a aquelles famílies que hagin perdut l’ocupació, hi ha la possibilitat que puguin posposar el pagament de la hipoteca en els propers dos anys.
Mesures de suport a les empreses
El Pla E constitueix un esforç sense precedents de suport a les empreses i, molt especialment, a les pimes. En primer lloc, mitjançant mesures de caràcter fiscal, que permetran alliberar recursos a favor de les empreses per un import total de 17.000 milions d’euros i, en segon lloc, l’ampliació dels instruments disponibles de caràcter financer per a facilitar l’accés al crèdit de les empreses, destinant-hi 29.000 milions d’euros. Així, les línies de l’ICO financen, per primera vegada, el capital circulant de les empreses.
Mesures de foment de l’ocupació
La crisi econòmica, principalment a causa de l’ajust del sector de la construcció residencial, està sent especialment intensa pel que fa a la destrucció d’ocupació. En aquest context, el Pla E introdueix mesures directes d’impuls a la creació d’ocupació, entre les quals cal destacar el Fons per a Entitats Locals i el Fons Especial per a la Dinamització de l’Economia i l’Ocupació, tant pel volum de fons que es mobilitza, 11.000 milions d’euros, com per la capil•laritat de les actuacions que es posaran en marxa, que generaran 300.000 ocupacions distribuïdes per tota la geografia espanyola.
El suport a l’obra pública recollit en aquests dos fons, més la dotació recollida en els Pressupostos de l’Estat suposarà una inversió superior als 33.000 milions d’euros l’any 2009.
Aquest Eix recollirà tots els avanços que en el marc del diàleg social es vagin produint a favor de l’ocupació i l’estabilitat d’aquesta.
Mesures financeres i pressupostàries
El Pla E recull les actuacions que, de manera coordinada amb els països de la Unió Europea, s’han adoptat per proporcionar liquiditat al sistema financer davant les actuals circumstàncies extraordinàries d’inestabilitat.
Les mesures, dissenyades per no generar cap cost als contribuents, tenen com a objectiu final el restabliment del canal de crèdit cap a les famílies i les empreses. A més, s’ha ampliat la cobertura del Fons de Garantia de Dipòsits a 100.000 euros per titular i entitat, a fi de reforçar la confiança en el sistema financer.
En l’àmbit del pressupost de l’Estat també hi ha actuacions concretes d’austeritat en la despesa corrent que acompanyen el suport necessari a les empreses i les famílies.
Modernització de l’economia
El Pla E es completa amb una ambiciosa agenda de reformes per a la modernització de l’economia. Mesures concretes amb què es millorarà la productivitat de sectors fonamentals com el transport, l’energia, les telecomunicacions, els serveis i l’administració. Perquè incidir en la recuperació de la productivitat és la millor manera de recuperar un creixement durador. Aquestes mesures són complementàries a les que conté el Programa Nacional de Reformes, la concreció a Espanya de l’Estratègia Europea de Lisboa per al creixement i l’ocupació.
El Govern tractarà de consensuar en una taula de treball amb altres formacions polítiques les reformes contingudes en aquest Eix.

Presidencia del Gobierno - 2009

divendres, 9 d’abril de 2010

Esclaus del zapping


Cada cop és més habitual veure persones que assisteixen a les conferències equipades amb els seus equips portàtils, en general connectats a Internet. Si observeu l’ús que en fan dels dispositius us farà reflexionar.

El primer punt que cal tenir en compte és la possibilitat de constrastar la informació que estan rebent de forma immediata, i fins i tot ampliar-la amb quatre clics. No sé si els ponents en són conscients, però l’època dels fatxendes pot haver-se acabat. M’imaginava per exemple la capacitat de refutació que podria tenir un assistent ben equipat i mínimament ben informat en una tertúlia de pa sucat amb oli de les que a vegades escoltes per la ràdio o veus per la tele.
És veritat que no tenim memòria, però el Google ens la refresca amb rapidesa…

L’altre, és la capacitat de dispersió que aquests equips provoquen sobre els seus usuaris. Està a l’essència de l’hipertext la capacitat de saltar d’un contingut a l’altre sense acabar-ne cap. Pensem com fins i tot els propis creadors de blogs provoquem que els lectors s’escapin dels missatges que els volem transmetre abans d’arribar al final.

Arribat a aquest punt, i corrent el risc que no acabeu de llegir-me, em veig obligat a referenciar l’article de Nicholas Carr sobre la capacitat d’Internet de canviar-nos la intel.ligència. De manera similar a com la expressió escrita o l’aparició de la impremta va fer canviar la capacitat d’aprendre dels humans, estem davant del risc (o de la oportunitat) de que aquests nous conceptes capturin la nostra atenció i no ens permetin acabar de concentrar-nos en un text llarg, o que no tingui la riquesa multimèdia a la que ens estem acostumant.

Potser per això aquells perfils professionals més acostumats al “zapping”, és a dir, a dedicar petites estones de temps a cada tema, i capaces de fer molts canvis de focus al llarg de la jornada, tenen ara més èxit en un món professional on sembla que la urgència i la corredissa està de moda, més que no pas la planificació i la productivitat. Ja que fer moltes coses a mitges pot ser sinònim de no acabar-ne cap.
Aquells professionals que siguin capaços d’utilitzar les tecnologies per recollir la informació que necessiten quan la precisin, sense perdre la concentració necessària per resoldre els temes i no només pentinar-los per sobre, tindran un avantatge competitiu respecte als que continuïn utilitzant només la vella intel.ligència.

No vull allargar-me més, ja que correria el perill de perdre la vostra atenció.

dimarts, 30 de març de 2010

I què bevem, doncs?


Si hi ha una cosa que odio especialment és carregar amunt i avall ampolles d’aigua.

De petit, sempre havia begut aigua de l’aixeta, que potser sí que tenia més gust del que deia el llibre de ciències que havia de ser l’aigua (insípida), però més o menys t’acostumaves. “Deixa-la reposar!” deia ma mare, quan li preguntava que per què l’aigua sortia blanca. Al final, és veritat, s’acabava posant transparent. I així em vaig fer gran.

Més endavant, però, alguns documentals ens van fer reflexionar que el consum prolongat d’aigua que estava al límit dels paràmetres permesos, podia ser contraproduent per mantenir la nostra salut, i quan van venir els nens, la càrrega d’aigua es va convertir en una constant ja sense controvèrsia. A més, havia de ser d’una marca de prestigi, ja que no tenia sentit invertir en salut, i fiar-se de qualsevol ampolla, que a més, els informes de qualitat havien en general deixat bastant retratats.

Avui, per aquells enllaços que ens ofereix la nova vida social virtual, una de les persones de la meva xarxa ha publicat al seu twitter una referència al post "Mi querida botella de Coca-Cola" de Juanjo Azcarate.

Ja l’hem tornat a espifiar: ara resulta que l’efecte de comprar aigua en ampolles de plàstic encara contamina més, i fa que l’aigua sigui encara pitjor... i que per tant ens porti a un camí sense sortida.

He anat a veure si a l’ACA trobava paràmetres de salubritat de l’aigua de l’aixeta a Catalunya, però no l’he sabut trobar. Això sí, sembla que als seus edificis ho fan tot molt bé, això de la gestió de l’aigua. També he vist que l’aigua del Llobregat arriba al mar bastant tocada, com podeu veure al peu del post.

Algú em pot donar llum al respecte?
De debò, el brillant post de l’Azcarate no em dóna la solució: no puc viure de Coca-Cola envasada en vidre, i no sé si refiar-me de l'aigua de l'aixeta de Barcelona!

Codi de l'ACA - C21 - Nom - Llobregat
Longitud de costa corresponent a la massa d'aigua (km) 8.2
Tipologia ACA Sorrenc somer (IF)
Qualitat biològica global: Dolent
Condicions fisicoquímiques generals: Deficient
Contaminants específics (annex VIII): Mediocre
Qualitat fisicoquímica global: Deficient
Estat ecològic: Dolent
Estat químic (annex X): Dolent
Explicació del tipus d'impacte: Impacte molt probable
Codi del risc d'incompliment: Elevat
Risc d'incompliment d'objectius de la Directiva: Risc d'incompliment Elevat

dimecres, 24 de febrer de 2010

La feina ben feta


Un enginyer del món de l’automòbil em va comentar fa tres anys que no hi havia cap cotxe millor que un Toyota, que tenien els millors ratis de fiabilitat del mercat. I ell treballa a la competència, a una de les principals constructores d’automòbils d’Europa!

En les darreres setmanes, però, Toyota ha estat en boca de tots, i a primera plana dels diaris i mitjans generalistes per la transcendència de dos defectes de qualitat que han afectats als frens del Prius i als acceleradors de molts dels seus models.
Les escoles de negocis estan plenes de casos de Toyota, i milers d’executius s’han format amb la fortalesa dels valors d’esperit de superació, innovació i excel.lència d’aquest gegant japonés.

Però ser gran no et posa a resguard de tot. De fet, al contrari, ja que fa que els errors que comets siguin magníficats per la transcendència de la marca.
Fa dies que llegeixo reflexions al respecte, però avui he trobat especialment encertat el post de Robert E. Cole . Ens parla de la dificultat d’abordar un creixement mantenint l’Excel.lència.

Toyota es va fixar un ambiciós repte de creixement el 1998: arribar a una quota de mercat del 15%, més del doble del que tenia (un 7%). Les prediccions del 2009 deien que aquest 2010, Toyota superaria GM amb un 17,6%.

Realment ha assolit el seu repte, però segurament n’ha pagat el peatge. La pressió als seus enginyers, proveïdors, i a tots els engranatges de la cadena ha estat potser massa fort. Fins i tot la obsessió per la perfecció té uns límits davant la pressió de la urgència. Treure un nou cotxe amb nou mesos, la complexitat del lideratge dels dobles motors elèctrics i de combustió, crèixer arreu i amb força... No han arribat a tot, i s’han escapat petits detalls, que quan ets un referent, no es poden escapar.
A tots ens ha passat factura, en algun moment, el creixement. En èpoques de molta feina, se’ns ha cremat algun projecte, o hem pres una mala decisió, o perdut la confiança d’altres persones.

La clau de volta és trobar l’equilibri entre la productivitat i la qualitat. Aquest equilibri es tria, i forma part de l’estratègia de la companyia.
Crèixer implica pressionar a producció, a comercial, a totes les peces del engranatge per anar més lluny. La pressió és enemiga de la qualitat.
Però cada cop menys gent hem de fer més feina, o sigui, hem de ser més productius. I segurament aquest increment de productivitat és imprescindible per la nostra supervivència.
Ja que no sé si Toyota hagués sobreviscut si no s’hagués fixat uns reptes de creixement tant estrictes. Però refer-se de la pèrdua de confiança pot ser duríssim en l’actual entorn, amb una valoració de demanda d’automòbils comparable amb la dels anys 60.

No puc evitar, malgrat l’error, sentir encara més una especial simpatia per aquesta companyia que lluita per un motor híbrid, quan les grans marques s’ho miren des de la distància del petroli. La fa més humana.

Però per la família, vols seguretat, no simpatia.
I ara que faré, jo que volia un híbrid per renovar el meu cotxe?

Va, Toyota, repreneu la feina ben feta.
Una cosa ben vostra, en els moments de més glòria.
Qui no ho recorda?

dissabte, 13 de febrer de 2010

Petites finestres obertes al món


Des de feia uns mesos, a casa, hi havia una lluita pacífica pel portàtil. El perdedor, o es resignava mirant la sèrie de torn a la tele, o agafava el llibre que estava a mitges.
La lluita s'ha resolt incorporant un nou equip portàtil, un netbook, i així cadascú té el seu equip disponible. Això ha acabat provocant que la tele s'apagui.

De fet, paradoxalment, a vegades s'ha utilitzat l'ordinador per recuperar alguns programes de tele, com les magnífiques sessions del professor de la Harvard Alvaro Pascual Leone. Això sí, totalment sota demanda i amb les pauses i represes que han convingut.
L'oci a casa està canviant ràpidament, i determinats models sembla que tenen els dies comptats. Ara ja podem triar cadascú a què volem dedicar els pocs minuts de temps lliure que ens queden després de l'activitat diària.

Més enllà però d'aquest canvi d'hàbits, crec que podria amagar-se una oportunitat.
Indiscutiblement, va ser més interessant i productiva la xerrada del programa Singulars que veure les últimes peripècies dels protagonistes de Vendelplà, per posar algun exemple digne.

Els nous dispositius d'accés a Internet, petits, còmodes, fàcils de traslladar al sofà o com a darrera lectura de tauleta de nit, obren noves portes a l'accés a continguts que ens poden mantenir més actualitzats i competitius, i que ens mantenen enllaçats amb la nostra xarxa social, a la que indubtablement haurem de recórrer per tirar endavant els nostres projectes.

El professional del futur ha de ser inquiet i format, i les oportunitats per adquirir nous coneixements estan ara més a l'abast que mai. Ja no cal que ens retirem a l'habitació de l'ordinador. O que carreguem amb el quilo i mig del portàtil. O que passem abans per la biblioteca. Els netbooks o els iPads no són només més petits que un portàtil i més grans que un mòbil. Obren noves formes d'ús, noves possibilitats. Un pas més cap a la ubiqüitat del coneixement.

També és veritat que podem dedicar aquest temps i aquests recursos a veure Salsa Rosa.
Potser d'això dependrà que sortim abans o després de la crisi. O que com a mínim a nivell personal ens en sortim.

dissabte, 23 de gener de 2010

La força de la imaginació


No parem de sentir en els mitjans, tant convencionals com digitals, la lluita que mantenen alguns per protegir els drets d’autor, en un esforç per continuar obtenint ingressos de fonts que creiem que estan apunt d’esgotar-se.

Per posar només algun exemple, en el programa “El secret” del passat dijous es va comentar amb una autoritat de l’SGAE l’absurditat de cobrar-li a un casal d’avis una quota trimestral de 61,80 euros per tenir una televisió.
En el mitjans digitals, la famosa Disposició Final Primera de la Llei d’Economia Sostenible, que facilita la persecució de les webs que faciliten les descàrregues per Internet, és present gairebé cada dia en alguns dels blogs més seguits del país.

La sensació que tinc és que una de les conseqüències de la crisi que estem passant és fer diners de manera fàcil ja no ho serà tant. No estem disposats a pagar per allò que no ens dóna un rendiment immediat, o per allò que trobem abusiu.

Per tant, si realment vols buscar un camí que et porti a sobreviure, caldrà que cerquis noves fórmules. I fins i tot en els temps que corren en trobem exemples demolidors.

La recaptació rècord d’Avatar és un d’aquests exemples, en que la imaginació i l’esforç per reinventar-se tenen fruit. Està clar que el cinema podia intentar seguir vivint de la persecució a les descàrregues i de la política amenaçadora de cànons i quotes de les societats d’autors. La pregunta era fins quan. L’intent del cine 3D, d’oferir alguna cosa diferent a la que tens a casa, és sens dubte un camí més intel.ligent. I més si et trobes amb creacions imaginatives com Avatar que segurament marcarà un punt d’inflexió com en el seu dia va ser Star Wars.

La decisió arriscada d’invertir en una pel.licula diferent ha estat un èxit. Potser el més arriscat és precisament no voler còrrer aquests riscos i intentar viure del passat, que ja no existeix.