divendres, 24 d’abril de 2009

Mobilitat solidària

Llegint un article de Wired sobre les lliçons de tràfic que ens poden donar les formigues, no he parat de pensar en el model que fa anys imagino de mobilitat.

Resulta que si aconseguim ser solidaris, i pensar en el bé global, aconseguirem entre tots arribar abans, i potser estalviar-nos algunes discussions estúpides...

Imagineu que quan necessiteu un transport crideu a una espècie de taxi, que anomenarem vagoneta, que es mou per una xarxa de monorails que arriba a tots els destins als que podríem arribar amb un cotxe convencional. Si aquesta vagoneta és guiada per un sistema que controla la totalitat dels transports, seria capaç de predir el temps que tardaràs, d'establir el millor trajecte possible i de treure el màxim profit de la energia, gràcies a les sinergies amb les altres vagonetes i a l'estalvi de múltiples frenades i arrancades.

Sembla, a priori, un sistema òptim. Eficaç, eficient, sostenible.
Una hibridació perfecta entre el metro i el cotxe.
I tècnicament, hem fet coses més difícils.

Podríem afegir fins i tot algunes sofisticacions al sistema, com prioritats a les vagonetes, que ens assegurin que els serveis urgents es tracten de manera prioritària, permetre diferents tipus de vagonetes (individuals, múltiples, de càrrega...) o fins i tot que cadascú pugui tenir la seva per poder gaudir del luxe propi.

Malauradament, no podem deixar conduir les vagonetes als humans, ja que no són, i menys al volant, solidaris.
Quantes coses a aprendre de les formigues.