dimarts, 24 de febrer de 2009

Un núvol blanc

Ens diuen els savis que hi ha una nova tendència de la informàtica moderna que més o menys vol dir que tot ho tindràs a Internet.
No només les teves dades estaran a la xarxa, sinó també les eines que habitualment fas servir per manipular-les.

T'imagines un món en el que no necessites instal·lar i mantenir actualitzats dotzenes de programets diversos que t'ajuden a retocar una imatge, a fer un correu electrònic o a fer uns gràfics amb un full de càlcul? I no haver-te de preocupar de si perdràs les fotos més preuades si se't fon el PC?

Aquest món ja té nom, el "cloud computing" que ens diu que no saps ben bé on és l'ordinador que realment fa la feina. A algun lloc de la xarxa. Del núvol.
I per disposar del núvol, només necessites un PC justet, connectat, això sí, a Internet.

Però això, que ens sembla per un cantó fantàstic, també ens atemoreix. Totes les meves dades, per allà dalt, donant voltes? I no les perdré? I no me les miraran? I els programes, i si no funcionen?

Doncs avui ha passat. L'exemple d'èxit més brillant de la computació al núvol, el gmail, el servei de correu de Google, ha petat durant tres hores. Diu el blog d'Enrique Dans que només haurà afectat a 113 milions de persones.

De totes maneres, qui dels habituals usuaris d'aquest magnífic servei el deixarà de fer servir?

Ens acostumem molt ràpid a les eines que ens ajuden, i ens tornem molt exigents.
Més del que seríem amb nosaltres mateixos, que no sabem o simplement no volem passar-nos el dia mantenint al dia el maleït ordinador. I que volem trobar un correu quan el busquem.

Aquest núvol està aquí per quedar-se, però no porta pluja. És blanc.

2 comentaris:

  1. "Jo tinc per tu un niu en el meu arbre/i un núvol blanc penjat en una branca..." (Lluís Llach)

    Aquest n'era un altre, de núvol. Més poètic, però també sense pluja.

    La pluja fina és la bona. La de veritat, rega els camps. La poètica, com la de Llach, cultiva l'esperit. La tecnològica, va instal•lant petits canvis, gairebé imperceptibles, que modifiquen més que no ens sembla els nostres hàbits.

    Una pluja fina de nous costums lligats a noves eines que fa només una dècada ni tan sols s’intuïen. Doncs sí, no hi havien hotmail, gmail, videoconferències, skype, facebook, second life; la web 2.0 hagués semblat ciència ficció, la ubiqüitat per comunicar-se i per treballar una quimera...

    Renunciaríem ara a la tecnologia? És a dir, al foc, a la roda, a les eines, al motor d’explosió, a la televisió, a internet? Si la resposta es no, tot i els perills relacionats amb la privacitat que enuncia l’Ignasi, farem bé d’aixoplugar-nos sota aquest núvol, amb la seguretat que no ens ha de ploure a sobre.

    ResponElimina
  2. Em coneixes massa, ja, Carles.
    Saps, potser, que estava cantant la cançó del Llach mentre escrivia sobre el GFail?

    No hi podem renunciar, a la tecnologia, però haurem de ser concients dels riscos, que hi són, per transformar-los en oportunitats.

    ResponElimina