dilluns, 16 de febrer de 2009

“La caseta i l’hortet”

Una frase feta, una mica barroera segons els actuals cànons del gust, però en el fons ben innocent, deia que “la merda de la muntanya no fa pudor encara que la remenis amb un bastó”. La creença subjacent era que tot el que feia olor de poble, tot el que era apropar-se a la natura era bo i sa. O, com a mínim, desitjable. Potser d’aquí l’aspiració petitburgesa de “la caseta i l’hortet”, enunciada pel president Macià en èpoques republicanes, que sembla haver-se reformulat en els darrers quaranta anys, Cerdanyes i costes enllà. No prou contents encara amb la domesticació de la natura, ara tornem enrere i les coses de poble ens comencen a molestar perquè de la urbanització del territori segurament n’hem fet un gra massa.

Avui, alguns ciutadans esdevinguts agropecuaris troben que el soroll de les esquelles i la pudor dels animals els impedeix gaudir del merescut descans que els proporciona una segona residència. És el que s’ha batejat com a mobbing rural i que mostra fins a quin punt pot arribar la insensatesa d’alguns. Hi ha hagut polèmica, i pagesos i ramaders han hagut de manifestar-se per defensar un status quo ancestral on la natura havia estat sempre lliure de tota sospita: els animals fan pudor, i els fems també. Això no obstant, a alguns urbanites extrems els molesta més com canta un gall a pagès que com contaminen atmosfèricament, olfactivament i sorollosa tota mena d’activitats industrials.

Un paràgraf de la darrera novel.la de Joan F. Mira, El professor d’història, sintetitza aquesta oposició entre ciutat i camp: “en el temps d’una generació humana (...) hem inventat la televisió en cada casa, el turisme de masses, la informàtica, la innovació permanent, el moviment continu, la banalitat universal, la vida virtual (...) arrasant (...) tot allò que ocupava algun antic espai físic o mental, paisatges urbans, platges, camps cultivats, vida rural...”.

El preu del progrés és la velocitat amb què es destrueixen vells paradigmes. Res de tan absurd, però, com anar en contra dels propis orígens tot qüestionant els nostres vincles amb la naturalesa. Només cal recordar com anàvem d’autoestima progressista quan fa unes setmanes quatre ventades van deixar mig trinxat aquest magnífic país post-modern nostre!.