dimarts, 24 de febrer de 2009

Un núvol blanc

Ens diuen els savis que hi ha una nova tendència de la informàtica moderna que més o menys vol dir que tot ho tindràs a Internet.
No només les teves dades estaran a la xarxa, sinó també les eines que habitualment fas servir per manipular-les.

T'imagines un món en el que no necessites instal·lar i mantenir actualitzats dotzenes de programets diversos que t'ajuden a retocar una imatge, a fer un correu electrònic o a fer uns gràfics amb un full de càlcul? I no haver-te de preocupar de si perdràs les fotos més preuades si se't fon el PC?

Aquest món ja té nom, el "cloud computing" que ens diu que no saps ben bé on és l'ordinador que realment fa la feina. A algun lloc de la xarxa. Del núvol.
I per disposar del núvol, només necessites un PC justet, connectat, això sí, a Internet.

Però això, que ens sembla per un cantó fantàstic, també ens atemoreix. Totes les meves dades, per allà dalt, donant voltes? I no les perdré? I no me les miraran? I els programes, i si no funcionen?

Doncs avui ha passat. L'exemple d'èxit més brillant de la computació al núvol, el gmail, el servei de correu de Google, ha petat durant tres hores. Diu el blog d'Enrique Dans que només haurà afectat a 113 milions de persones.

De totes maneres, qui dels habituals usuaris d'aquest magnífic servei el deixarà de fer servir?

Ens acostumem molt ràpid a les eines que ens ajuden, i ens tornem molt exigents.
Més del que seríem amb nosaltres mateixos, que no sabem o simplement no volem passar-nos el dia mantenint al dia el maleït ordinador. I que volem trobar un correu quan el busquem.

Aquest núvol està aquí per quedar-se, però no porta pluja. És blanc.

diumenge, 22 de febrer de 2009

El futbol, només una piloteta "tonta"?

"La pilota només és intel·ligent quan passa pels peus dels futbolistes. Quan passa pel cap dels dirigents, es transforma en ignorant". (César Luis Menotti)


El 28 de febrer, a Newcastle, la International Football Association Board (IFAB) ha d'estudiar diversos canvis en el reglament del futbol: més substitucions de jugadors quan es disputi una pròrroga, prolongació del temps de descans, augment dels àrbitres assistents i de les expulsions parcials per uns quants minuts. Res, però, sobre cap dels ajuts que proporciona la tecnologia.

Hi ha cap esport tecnològicament més retrògrad que el futbol? Com pot ser que en un estadi de futbol la tecnologia s'escampi per tot arreu, excepte pel terreny de joc? L'únic adminicle que la FIFA ha acceptat en més de cent anys, per facilitar la feina arbitral, és el dispositiu electrònic amb què el jutge i els liniers es comuniquen. N'hi ha prou amb aquesta petitesa o seria ara un bon moment per fer un salt qualitatiu i enganxar-se als nous temps?

Oportunitats tecnològiques n'hi ha de tot tipus. Des de les pilotes amb xip incorporat que permetrien evitar gols fantasma -utilitzades a diverses competicions oficials de segona filera- fins a esprais que els àrbitres ja han fet servir per marcar els 9,15 metres exactes de les tanques defensives, també en esdeveniments menors. La munió de dispositius electrònics a l'abast d'altres esports és immensa i enorme la dèria comercial per a engiponar-los també al més gran esport de masses europeu. Quina deu ser, doncs, l'explicació de tant retrogradisme? Ja sabem que els organismes internacionals -tipus FIFA i UEFA - solen ser més aviat conservadors quan no directament carques. Però potser hi ha alguna cosa més que impedeix que sistemes d'èxit com l'ull de falcó - hawk eye - tennístic s'instal.lin al futbol.

L'explicació d'aquest ancoratge en la tradició podria ser ben senzilla: el futbol, la seva essència, refusa la incorporació de qualsevol tecnologia que alenteixi l'espectacle. La continuïtat del joc és l'element més característic i difícilment el públic acceptarà interrupcions. Algú és capaç d'imaginar els àrbitres decidint sobre un fora de joc, o sobre una expulsió, només durant un minutet? La màgia permanent del futbol té molt a veure amb les equivocacions arbitrals, amb les decisions discutibles, amb les suposades injustícies perpetrades per un pobre home, pràcticament solet, a qui 22 jugadors intenten confondre permanentment en un terreny que fa de més de 7.000 m2.

Sota aquest punt de vista al futbol no li cal innovar massa: per més que ens queixem ja ens va bé com està ara, quan la química perversa de l'atzar i l'arbitratge ens proporciona un debat continu - amb o sense crisi - que continua omplint els estadis de passió i de milions de persones.

dilluns, 16 de febrer de 2009

“La caseta i l’hortet”

Una frase feta, una mica barroera segons els actuals cànons del gust, però en el fons ben innocent, deia que “la merda de la muntanya no fa pudor encara que la remenis amb un bastó”. La creença subjacent era que tot el que feia olor de poble, tot el que era apropar-se a la natura era bo i sa. O, com a mínim, desitjable. Potser d’aquí l’aspiració petitburgesa de “la caseta i l’hortet”, enunciada pel president Macià en èpoques republicanes, que sembla haver-se reformulat en els darrers quaranta anys, Cerdanyes i costes enllà. No prou contents encara amb la domesticació de la natura, ara tornem enrere i les coses de poble ens comencen a molestar perquè de la urbanització del territori segurament n’hem fet un gra massa.

Avui, alguns ciutadans esdevinguts agropecuaris troben que el soroll de les esquelles i la pudor dels animals els impedeix gaudir del merescut descans que els proporciona una segona residència. És el que s’ha batejat com a mobbing rural i que mostra fins a quin punt pot arribar la insensatesa d’alguns. Hi ha hagut polèmica, i pagesos i ramaders han hagut de manifestar-se per defensar un status quo ancestral on la natura havia estat sempre lliure de tota sospita: els animals fan pudor, i els fems també. Això no obstant, a alguns urbanites extrems els molesta més com canta un gall a pagès que com contaminen atmosfèricament, olfactivament i sorollosa tota mena d’activitats industrials.

Un paràgraf de la darrera novel.la de Joan F. Mira, El professor d’història, sintetitza aquesta oposició entre ciutat i camp: “en el temps d’una generació humana (...) hem inventat la televisió en cada casa, el turisme de masses, la informàtica, la innovació permanent, el moviment continu, la banalitat universal, la vida virtual (...) arrasant (...) tot allò que ocupava algun antic espai físic o mental, paisatges urbans, platges, camps cultivats, vida rural...”.

El preu del progrés és la velocitat amb què es destrueixen vells paradigmes. Res de tan absurd, però, com anar en contra dels propis orígens tot qüestionant els nostres vincles amb la naturalesa. Només cal recordar com anàvem d’autoestima progressista quan fa unes setmanes quatre ventades van deixar mig trinxat aquest magnífic país post-modern nostre!.

dimarts, 3 de febrer de 2009

Innovar o intuir?

Com a fills teòrics de la raó hauríem de creure en la innovació com en el resultat últim i evident de l’aplicació del mètode científic. Una cosa així com si de la recerca i el desenvolupament n’hagués de sortir inexcusablement l’aplicació industrial que duria a tancar el cercle virtuós. Un pas més, l’acceptació del públic i l’èxit del mercat, i ja tindríem la innovació en majúscula.

Vet aquí, però, que els viaranys del progrés solen ser més capritxosos que tot això i molts dels avenços, ginys i processos innovadors han estat més a prop del que en podríem dir la generació espontània que del mètode. Algú recorda ara que els mòbils havien de servir per a resoldre avaries i consultes entre els tècnics? que els SMS estaven destinats a intercanviar críptics missatges que desllorigarien tota mena d’incidències? que el concepte de “trucada perduda” – avui ja tot un clàssic- no figurava en cap dels manuals d’ús de la nova telefonia? D’exemples n’hi ha a dojo. Un dels menys coneguts és el de la “invenció” del microones. Expliquen que el “protomicroones” inicial es va concebre amb finalitats militars vinculades a la investigació dels radars. Es tractava, ni més ni menys, d’un mastodòntic embalum de dos metres d’alçada que pesava més de 250 quilos i valia prop de 5.000 dòlars dels de l’any 1946. Es diu que l’enginyer nord-americà Percy L.Spencer es va quedar estupefacte a l’apropar-se a aquell aparell fabricat pels britànics i comprovar com la pastilla de xocolata amb cacauets que duia a la butxaca se li desfeia literalment. A tall d’anècdota podríem recordar com els càlculs dels més conspicus gurus i de les celebritats tecnològiques solen produir errades tan catastròfiques com la de Ken Olsen, el fundador de Digital Equipment, que l’any 1977 va predir: “No hi ha cap necessitat de tenir un ordinador a cada casa”.

Potser que la intuïció hi té alguna cosa a veure amb tot això. Perquè és cert que també en la innovació “el cor té raons que la raó no entén” i els canvis disruptius sovint acaben sent una sàvia combinació de predicció i accidentalitat. D’aquesta manera, per una indemostrable “llei de la compensació” tot excés d’anàlisi previ s’equilibraria amb casualitats impensables. Serà que la innovació – súmmum de progrés i racionalitat- va més lligada del que pensem a un concepte tan poc mesurable com la intuïció? O serà que la intuïció no és més que la variant artística del que racionalment és defineix com a intel.ligència col.lectiva?