diumenge, 13 de desembre de 2009

Comunicació i Poder


En el marc del Cercle Financer, el sociòleg Manuel Castells ens va oferir una xerrada interessant plena d’un llenguatge científicament impecable, buscant uns mots que defineixin grups o comportaments mai abans descrits, en la presentació del seu darrer llibre (i en van 19) “Comunicació i Poder”.
Les relacions de poder marquen les regles del joc, en totes les seves diferents combinacions. Es pot parlar del poder imposat; del poder plural que cerca el consens; dels exclosos del poder. En qualsevol cas el poder és el que origina el canvi, i en la lluita pel poder podem trobar aquells que l’imposen per l’ús de la força o de la violència, i d’aquells que intenten obtenir-lo per l’ús d’influències, explícites o implícites, que et coaccionen emocionalment.
Ens deia el professor que qui vulgui estudiar el poder, podria centrar-se en el polític, ja que els altres en seran una conseqüència, o una derivada.
Com la sensació del poder està a la ment, és la comunicació la eina bàsica per obtenir les emocions que ens facin confiar en algú, i després donar-li el poder.
El fenomen Obama, amb el seu ús diferencial de les noves tecnologies, marcarà una nova manera de cercar el poder. Ara més que mai, en que la falta general de lideratge polític i la desafecció contamina la vida democràtica, caldrà trobar nous mecanismes per enganxar a la gent en el diàleg sobre el poder. Abans els mitjans de comunicació massiva monopolitzaven la creació de missatges. Ara, sense menystenir el potencial que encara conserven, es veuen abocats a un paper diferent, ja que la gent busca i troba a Internet els missatges que vol sentir. O no és veritat que ens agrada triar un determinat diari, o una ràdio, o una cadena de TV, per que s’identificarà amb el missatge que busquem, i ens acabarà de confirmar allò que nosaltres volíem sentir?
Amb Internet, la comunicació multidimensional interactiva crearà nous models de negoci. També és veritat que tindrem una certa necessitat de ratificar la solvència de les fonts, que avui, per confiança a una determinada capçalera, sovint obviem. Ens quedarà esperar que el codi deontològic del periodista,faci que ens transmeti amb objectivitat la realitat que ha observat. De fet, alguns dels periodistes que publiquen sota una capçalera, tenen ara també els seus propis blogs on comenten el que ells creuen sense cap pressió de la marca a la que es deuen  professionalment. Aquest doble vessant professional/personal no només afectarà als periodistes sinó que segur s’ extendrà a tots els altres professionals que tinguin opinió i coneixement. Ja que avui, com podeu comprovar, tothom qui vol difondre un missatge, ho pot fer.
En democràcia, votem per impuls, per emoció, més que per interessos o per conveniència, encara que a primera instància ens sembli increïble: “la persona és el missatge” ens deia Castells amb contundència, tot recolzant un major protagonisme dels candidats en les llistes.
Per això aquells que volen destruir un polític busquen l'escàndol, que destrueixi la confiança en la persona, i li dinamiti les possibilitats de ser el líder desitjat per tots. Sense gaires esforços ens vindran al cap alguns dels més famosos que van conseguir marcar el futur dels candidats o del seu partit, com per exemple el cas Lewinsky, que segons estudis realitzats als Estats Units va provocar un canvi de vots que va beneficiar Bush i que probablement hagués proclamat Al Gore com President, el que hagués pogut suposar un món diferent a l'actual.
En el fons, Internet no ha canviat la nostra manera d'escollir als líders i otorgar poder. Sí que ha obert més la paraula a tothom, i fa que sigui més fàcil que noves preocupacions, com l'escalfament global, prenguin protagonisme en poc temps. I aquest protagonisme genera oportunitats de negoci que fa que els mitjans de sempre també s'han facin ressò.
Però fins i tot sense ells poden tenir una gran força, com per exemple el moviment popular de la “mòbil”ització de l'11-M, que es creu que va generar dos milions de vots nous que van treure de la Moncloa al PP per la pèrdua de la confiança de la que parlàvem.
“Internet pot canviar les ments, que amb el temps són més potents que els tancs.(...) És incontrolable.(...)” i si vols que intenti jugar al teu favor hauràs d'”atenir-te a les conseqüències”.

Llegir més sobre Comunicació i Poder o sobre Manuel Castells.

dijous, 26 de novembre de 2009

Dignitat


Molts recordareu que la Psicohistòria de l'Isaac Asimov, en la antològica obra de la Fundació, podia definir prou bé el futur de la Humanitat al considerar que l'actuació de les masses podia ser previsible. Crec que en aquest punt el savi es va equivocar, ja que l'actual comportament en xarxa dels individus, dóna un potencial de difusió molt important a iniciatives personals, que amb les eines de sempre d'Internet, potenciades per les xarxes socials, poden tenir un poder de convocatòria rellevant en temps rècord.
 
Avui qui ens ha sorprès amb una reacció en xarxa, ha estat la premsa catalana, en bloc, al intervenir amb decisió sobre el futur de Catalunya, i del que ens ha definit com a poble. Si hem dedicat una legislatura i consumit un president a definir un nou estatut, que incorpori amb els mínims indispensables el nostre sentiment nacional, i les nostres necessitats com a poble, no poden venir ara un grapat de persones escollides per la seva afinitat política a precisar el que s'ha votat per tots a les urnes.
 
Imaginem, doncs, la reacció que la societat catalana, moderna i amb un ús destacat de la tecnologia, pot fer si algú no vol reconèixer el que som, i volem ser. Cal recordar que molts catalans encara no s'han tret de sobre el disgust de la retallada del primer estatut del setembre, el del consens de les forces democràtiques catalanes, que ara ens volen acabar de maquillar.

Només podem afegir-nos a la lluita per la dignitat.

= = = = = = =


La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
 
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.
 
Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
 
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
 
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.
 
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
 
Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

http://www.avui.cat
http://www.lavanguardia.es
http://www.elperiodico.cat
http://www.regio7.cat
http://www.lamanyana.es
http://www.elpunt.cat
http://el9nou.cat

divendres, 30 d’octubre de 2009

Estratègies 2.0

En els meus primers projectes a Internet, cap el 97, un dels vessants que buscaven les empreses era la “presència” a la xarxa, que es traduïa, bàsicament, en tenir una web.
Ara en canvi, els diferents mecanismes de presència s'han multiplicat i per tant han fet més complexa l'estratègia a seguir.

La interacció amb els clients es resolia amb un formulari per enviar suggeriments, o una adreça de correu electrònic a la que dirigir-se. Ara un client pot triar molts altres mecanismes per fer saber la seva opinió sobre els teus productes o serveis, molts d'ells fora de la teva web, i fins i tot sense que en siguis conscient.

De fet, ja ens passa a nivell personal, que tenim dificultats per decidir quina part de nosaltres mateixos fem pública per Internet, i quina no, i a través de quines eines la divulguem. Per exemple, jo mateix he fet algunes tries:

  1. Prefereixo ser-hi que no ser-hi. Cada vegada m'imagino menys un món sense xarxes socials, que de fet són les carteres de contactes de tota la vida, però potser un pèl més sofisticades.

  2. Només publico el vessant professional. Els meus amics ja coneixen la resta sense que ho expliqui per Internet, i tampoc veig cap avantatge en fer-ho públic. En canvi, tenir una xarxa social professional relativament cuidada serà una més de les competències a valorar al triar un perfil per un lloc de treball.

  3. Trio una xarxa social i la mantinc. És absurd gastar-se en totes les escapades...

  4. Les personals les tinc de manera testimonial. Si em busquen, que em trobin, però no hi trobaran més detalls dels que ja saben...


Fan les empreses aquestes reflexions?
Han canviat realment la seva manera de relacionar-se amb la xarxa?
Necessiten fer-ho?

Ens trobem encara en una fase inicial de la explosió del navegant que passa de ser consumidor a consumidor-generador. Si pensem en els nostres amics, encara pocs tenen les seves webs o blogs, o han complementat algun article a la Wikipedia. Potser alguns més mantenen uns nous tipus de diàlegs amb les seves amistats a través del FaceBook i del Twitter, però difícilment serà una moda passatgera.

Per això és una reflexió que val la pena fer-se també en clau empresarial. Quina presència ha de tenir l'empresa com a tal a la web 2.0?

Potser la opinió de l'Enrique Dans al respecte us pot convèncer una mica més.

dimecres, 23 de setembre de 2009

El color de les marques


En totes les circumstàncies, sempre hi ha algú capaç de treure'n profit, i la crisi no s'és una excepció.
De fet, la crisi ve a exagerar una situació que ja ve a ser natural, d'adaptar-se o morir.

Fa uns mesos llegia a La Vanguardia que Mercadona afrontava la crisi retirant referències del frontal i baixant preus (fins un 17%, prometien!).

L'estratègia, que es venia aplicant des de farà ja gairebé un any, segons un article de Cotizalia del mes de maig, va donar els seus fruits, amb un increment tant de clients (6%) com d'actes de compra. Sembla que la rebaixa de preus es va quedar en un 11%, que no està gens malament.

Però crida l'atenció que més del 50% del que venen és de la seva marca “blanca”, ja famosa arreu: “Hacendado”. En concret el 52%, augmentant un 4% en el darrer any.
A més, és difícilment sostenible una marca blanca de baixa qualitat en un producte amb tanta rotació com l'alimentació o la drogueria. Cada setmana compres iogurts, o sigui que si no t'agraden a la setmana següent agafaràs els del costat... Potser el consumidor no és tan burro com solem pensar, i potser el pots enganyar una mica amb un ordinador, un aspirador o coses que compres menys sovint, però amb el menjar és impossible mantenir-se sense satisfer mínimament les expectatives del client, i encara menys amb l'amplia oferta de baix cost actual. En qualsevol cas és aquest consumidor el que decideix comprar, o sigui que llest o estúpid, té raó.

També era d'esperar que les marques de tota la vida reaccionessin, davant del degoteig constant i implacable de pèrdues de vendes. La campanya “Valor seguro. Sin riesgos” busca recuperar els clients perduts apel·lant a la confiança en un nom.

Té sentit? Si has provat un altre i resulta que t'agrada igual, i val la meitat?

La única clau estarà en la diferència percebuda pel client, que el faci pagar un pel més. Puntualment poden rebaixar el producte i posar-lo al mateix preu que el de baix cost, per a que el client torni a apreciar la diferència de la meravellosa escuma de afaitar, o de la suavitat del sabó de la roba.
Però com no notin res diferent ja serà la caiguda definitiva.

Hauran de ser innovadors, per ser millors. Això sí, a un preu relativament a l'abast de les nostres turmentades butxaques. Ha deixat de ser fàcil fer diners, o sigui que qui busqui voler cobrar un cèntim més l'haurà de guanyar amb alguna cosa més que un nom.

Una reflexió final...
No serà aquesta diferència de preu la que les grans marquen dediquen a innovar?
Espero que no, ja que si no anem a un món que no progressa preocupat només per la còpia i la concentració de volum per reduir en marge!
Que complicat trobar l'equilibri!

divendres, 18 de setembre de 2009

Optimisme per confirmar


Hi ha governants que són respectats per tots els grups polítics, i que més enllà del seu color, són opinions que són escoltades, i que quan les deixem de tenir, les trobem a faltar.
És el cas del Conseller Antoni Castells, que va fer el passat 14 de setembre de 2009 un resum de la situació econòmica i política del país, en una conferència del Cercle Financer a la seu de “la Caixa”.

Indicava Castells que si bé des del vessant català, el curs anterior va estar marcat per la dura i llarga negociació sobre l'aplicació de l'Estatut en l'apartat de finançament autonòmic, ara toca dedicar-se plenament a ajudar al país a superar la crisi el més aviat possible i amb el mínim desgast.

La reflexió bàsica de Castells és que l'economia i la política no poden anar deslligades, i que la robustesa dels dos pilars és imprescindible per generar la riquesa i el creixement que l'estat del benestar requereix. L'estat i el mercat han d'anar plegats. Cal trobar l'equilibri entre Keynes i Schumpeter, com unes hores més tard, a menys de 500 metres, ens recordaria Alfons Cornella en el seu “update” d'Infonomia a l'auditori de l'Illa.

El Conseller és del parer que, tot i que el pitjor sembla haver passat ja, no es pot donar cap oportunitat a una possible recaiguda i que per tant és raonable mantenir la vigilància des de l'optimisme. Comentava que creu que es va aprendre la lliçó de la depressió de la dècada dels 30 i que ens evitarà entrar en depressió i sortir aviat de la recessió. Els errors del passat van ser una manca de decisió dels estats per crear estímuls i actuar de manera decidida, encara que això generés endeutament, i també una retirada prematura de les mesures anti-crisi. Aquest convenciment de que encara no és el moment de rebaixar la vigilància és el que el porta a manifestar-se en contra d'un augment dels impostos, malgrat la posició del seu partit, tot i ser conscient de que no es pot mantenir un dèficit del 10% durant massa temps.

Així i tot els brots verds es materialitzen en alguns païssos que ja comencen a tenir creixements trimestrals positius a Europa. Indirectament, Castells creu que la major connexió de Catalunya amb Europa, superior a la d'altres autonomies, pot afavorir-nos per arribar de nou al creixement abans. L'Estatut en desplegament, el creixement de PIB per capita superior a la d'altres grans regions d'Europa, el lideratge en alguns camps, com la biomedicina, i disposar d'un sistema financer de pes, sense polititzar, pot afavorir al nostre país per mirar al futur amb optimisme, essent importants a i per Espanya.

Espanya té unes característiques especials que poden afectar a la seva reacció. Per un cantó creu Castells que l'actuació del Gobierno ha estat en general correcte “més val fer coses i equivocar-se en algunes que no fer res” deia. L'atur superior al 18% i amb tendència a incrementar-se fins al 20%, i l'espectacular dèficit comercial del país, fan que la recuperació es vegi encara llunyana.

Proposa el Conseller un ajustament pactat de rendes i ser conscients de que ara som més pobres. Històricament, la devaluació era la solució per aquests casos, però ara l'entorn Euro no ens ho permet, per sort. De manera imprescindible, caldrà arribar a un pacte global, polític i social, sense dogmatismes, que posi tots els elements en joc: mercat laborat, fiscalitat, ajuts per empresaris... També caldrà buscar solucions pel mig termini, ja que difícilment tornarem a créixer emprant els vells models basats en el totxo. Les infraestructures, la innovació i l'aposta pel talent és la única via possible per occident.

De forma èpica, ens acaba demanant unitat per tirar el país endavant.
Farem cas al savi?

Més informació sobre la xerrada:
Resum de La Vanguardia

dijous, 9 de juliol de 2009

Endollats


Encara ens ressona el lema d'una campanya publicitària de la primera empresa elèctrica del país, que ens porta a repensar el model energètic que volem pels fills dels nostres fills. En aquesta línia, un interessant article d'opinió publicat a "El Periódico" del professor de la UG Joan Vila ens proposa fer algunes reflexions sobre el model energètic que volem al país, i quins aspectes haurem d'atacar de forma ineludible si volem avançar cap a una nova cultura de la energia.
 
Segur que recordem de la nostra època escolar que una de les dificultats que s'han de salvar amb l'energia elèctrica és la del emmagatzematge, i que per tant, és recomanable produir l'energia que consumirem, o bé traslladar-la allà on la consumeixin. O sigui que dins del pla de ruta, haurem de fer previsions de consum i adequar-les a les previsions de generació, i curar-se en salut per si la producció falla o si la demanda puja o a l'inrevés.
 
Em deia un enginyer elèctric que aquest havia de ser el primer objectiu de les línies d'interconnexió elèctrica amb Europa: equilibrar les necessitats de consum amb els ritmes de producció. Aquests ritmes de producció no afecten igual a tots els sistemes de generació elèctrica. Per exemple, una nuclear en funcionament té un ritme estable de producció. En canvi, els sistemes d'energies renovables depenen sovint de factors no controlables, com el vent que fa o el temps d'exposició solar. Si optem per energies renovables, com sembla desitjable, necessitarem millors infraestructures de transport energètic per fer front a aquesta variabilitat de producció.
 
L'altre aspecte que ens quedarà per treballar és la corba del consum, intentant augmentar-lo durant la nit i els caps de setmana i reduir-lo durant el dia i les jornades laborals. La carambola proposada pel professor és la utilització massiva del cotxe elèctric, que a més d'estalviar-nos una part important de les importacions de petroli per a combustible, faria augmentar el consum nocturn degut a la recàrrega de bateries dels cotxes que probablement s'endollarien als seus garatges de matinada.
 
A més de decisions polítiques, que haurem de triar en les eleccions, tenim a sobre la taula decisions personals. És veritat que optar per energies renovables a les nostres llars i als nostres cotxes suposa un diferencial de preu, però aquest diferencial és fruit de la manca de demanda. Un peix que es mossega la cua.
 
Però oi que realment volem un model diferent?
Potser haurem d'abandonar la marca de cotxes de sempre per no tenir com a mínim un model híbrid.
Els japonesos ja ho han fet, i el Prius de Toyota és el cotxe més venut del mes, i el seu competidor de Honda, el Insight, el quart.
Potser haurem de mirar els percentatges de generació verda de les comercialitzadores que triem per a l'energia de casa o de les nostres empreses.

Com bé ens deia el professor Vila, nosaltres triem.

dilluns, 15 de juny de 2009

La professió del futur

Som en un entorn professional cada cop més complexe, on la realitat dels nostres pares de tenir una feina per tota la vida forma part del passat.
I si pensem en el futur de les noves generacions, segurament encara es farà més evident.
Com podem preparar-los, doncs, per triomfar laboralment?

Sebastià Serrano, en una entrevista al “A més a més” del Avui del 10 de maig de 2009 identificava el talent, la creativitat i la innovació com apostes segures pels professionals dels futur. Tota la entrevista és una joia, però com a mínim us vull destacar la definició que fa del talent.

Persona amb talent:
  • Observador

  • S'engresca amb les coses

  • És un bon comunicador, té la capacitat per explicar històries.

  • Líder.

  • Té una visió del futur, i és capaç d'objectivar-la i de planificar-la.

  • És empàtic i flexible. Escolta.

  • Genera confiança.

  • S'associa amb altres talents.

  • Treu profit de la tecnologia, sense subordinació.

  • És valent i sap lluitar contra les adversitats.

  • Busca un punt de tensió per estar a ple rendiment.


A més de superar les proves de sisè de primària, i la selectivitat, haurem d'assegurar que els nostres joves també assoleixen aquestes noves competències bàsiques.
La lluita per mantenir la societat del benestar serà molt dura.


http://www.ara.cat/cont/premsa/documentsPot/lafestadelssentitsAVUI10052009.pdf

http://ca.wikipedia.org/wiki/Sebasti%C3%A0_Serrano_Farrera

divendres, 12 de juny de 2009

L'espatlla del gegant


Tot i viure sota un cel lumínicament contaminat, des de petit m'han cridat l'atenció els astres. Crec que els homes necessitem que se'ns recordi sistemàticament que no som el centre del univers i un bany de petitesa no ve mai malament en un món ple de prepotència. I l'univers et posa al teu lloc en un instant.
I si he de destacar un sol astre que em cridi l'atenció us diria que se'ns dubte és Betelgeuse. La super-gegant vermella que domina els cels d'hivern des de la seva posició privilegiada per sobre i a la dreta del cinturó d'Orió, la referència més clara que podem trobar al cel nocturn després de la lluna i de l'Ossa Major.


Voleu saber alguns detalls d'aquest astre tant especial?
  • Potser és l'estel del que podem percebre més clarament i sense ajuda de cap instrument òptic la seva tonalitat ataronjada.

  • Ara estem veient la llum que va generar l'astre quan Cervantes es traslladava de Valladolid a Madrid fruit de l'èxit de la primera part del Quixot. O sigui, està a uns 400 anys-llum de distància. A més, s'allunya de nosaltres a 20 km/s.

  • La seva energia supera a la del sol de manera gairebé insultant.
    És una estrella variable. Combina èpoques d'esplendor, amb altres de languidesa, però quan està en hores baixes brilla 7.600 vegades més que el nostre sol. En plena forma, arriba a multiplicar la lluminositat del sol en 14.000 cops.

  • La seva variabilitat és deguda a que palpita com un cor. Quan està contreta i petitona, tindria un diàmetre com la òrbita de Mart (900 vegades més gran que el nostre sol),i és quan resulta més brillant. Quan s'expandeix arribaria a tenir el diàmetre de l'òrbita de Júpiter (1.500 vegades el diàmetre del sol).


I malgrat això, Betelgeuse s'està morint.
I des de aquí baix sembla immutable, omnipotent, la reina de l'univers.
Ni els astres més admirables del cel són per sempre.

Més informació:
http://www.astronomos.org/articulistas/Lonnie/Betelgeuse.htm
http://en.wikipedia.org/wiki/Orion_(constellation)
http://en.wikipedia.org/wiki/File:Orion_3008_huge.jpg
http://www.celfosc.org/

dijous, 28 de maig de 2009

Com triomfar en un món global?

No fa gaire en unes xerrades sobre innovació, parlàvem sobre la dificultat de trobar l'èxit o com a mínim sobreviure en un món on les grans marques s'expandeixen arreu i d'alguna manera homogeneïtzen la diversitat.

No trobem segur cap recepta màgica, però potser alguns detalls que hauran de formar part d'aquest còctel d'èxit.

Primer, diferenciació. S'ha de ser especial, tenir un estil, una personalitat.
Segon, identificació. Que et reconeguin com proper, com part d'una realitat local.
Tercer, satisfacció. Que la qualitat percebuda iguali o superi les expectatives.
Quart, equip. No podrem fer res sols, necessitarem aliats que cobreixin les mancances individuals, un total més gran que la suma dels elements.
Cinquè, esforç. Treball, mètode i sacrifici. Res del que val la pena s'obtè sense lluita.

I finalment un poc de sort.

Potser reconeixem aquests trets en una de les iniciatives d'èxit d'enguany.
Potser són el gèrmen de la glòria.
Felicitats, Barça.

dilluns, 27 d’abril de 2009

Seguir al líder


Darrerament comentàvem la dificultat de mantenir el lideratge en el món global.
Davant d'aquest atzucac podem tenir la temptació de mirar al líder i intentar seguir les seves passes. I el més brillant dels exemples d'empresa global del segle XXI és Google.

Aquesta temptació pot tenir però un costat amarg, com ens comenta Nicholas G. Carr, a "l'Enigma Google", ja que l'envejat sistema d'innovació de google pot no ser aplicable a totes les empreses, i fins i tot és dubtós si l'èxit de la companyia és fruit d'aquest esperit innovació, o ha estat l'èxit el que els ha impulsat a imposar una manera de fer innovadora.

L'anàlisi del cas Google ens porta a veure el seu sistema innovador més com un efecte que com la causa del seu èxit. L'encert dels seus fundadors es basa en tres pilars:
  • La organització de la informació

  • Trobar un mecanisme màgic per cobrar la publicitat i que l'anunciant estigui encantat

  • Aconseguir un nivell de rapidesa increïble per la magnitud d'Internet gràcies a l'excel·lència tecnològica.

Tots aquests encerts són anteriors a l'admirat sistema d'innovació.

Un cop has fet girar la roda fins i tot et pots permetre fallar en les teves iniciatives innovadores, ja que el cost del fracàs no és significatiu, i si algun altre despunta, el fitxes. Fins i tot una anàlisi acurada dels millors productes Google (Earth, Docs, Blogger, You Tube...) ens mostra que la majoria són fruit d'adquisicions d'empreses d'èxit. Només Maps i Gmail són productes de la pedrera.

De fet, qui es negaria a que el compri Google? És entrar a formar part del nucli de la xarxa! I són els tres pilars dels que parlàvem el que els ha situat en aquesta posició de privilegi.

I tots aquests satèl·lits que ens ofereix i ens oferirà de manera gairebé gratuïta, són oli per a que la roda d'Internet giri encara més ràpid, el que generarà més cerques, més ingressos per publicitat, i més diners per destinar a innovar o a comprar!

Podem copiar-los? Difícil, ja que no podem definir ni quin tipus d'empresa és Google. Sembla més fàcil que ells ens copiïn a nosaltres... Tanmateix, seguir-los de prop sembla bàsic per estar endollat a les darreres tendències.
I com a mínim podrem utilitzar-les gairebé de franc. Un regal per nosaltres i per ells.

Referències:
"L'enigma Google", publicat a strategy+business de Booz Allen Hamilton, ref.3295.
" Chain rusty" - http://www.morguefile.com/archive/display/227244

diumenge, 26 d’abril de 2009

El triangle del canvi


Adaptar-se ha estat l'essència de la vida.
Tanmateix, el factor que s'hi ha afegit de manera embogidora és la velocitat a la que cal fer-ho. Parlàvem no fa gaire, en la reflexió sobre Encarta, de les companyies d'èxit que en un tres i no res passen a tenir greus problemes de supervivència o, simplement, desapareixen.

Sense receptes màgiques, Kenichi Ohmae, a l'article "The Adaptive Corporation" publicat a l'European Business Forum (Ref. 3248), ens parla dels tres vessants que haurem de vigilar de forma simultània per aguantar al món global.

El primer dels costats és el tecnològic. Sempre vist com una oportunitat, com realment és, podem córrer el risc d'evitar veure-li l'amenaça que pot suposar no ja per la nostra companyia, sinó per tot el sector. La fotografia digital, per exemple, ha eliminat de cop empreses líders i d'èxit del sector del revelat, ja que simplement ha deixat de ser un nínxol. Reflexionem doncs si algunes de les tendències tecnològiques actuals ens poden deixar el sector tocat, ja que no veure venir un d'aquests canvis ens porta directament al fracàs. La complaença en que fàcilment cauen les empreses líders, pot convertir-se en una vena als ulls que ens impedeixi adonar-nos del perill.

El segon dels costats és el personal. L'actitud de les persones serà vital pel manteniment de les seves companyies i de la seva pròpia feina. Construir-se la pròpia visió, els propis reptes, i posar-los un termini ens acostarà a complir-los, fins i tot de manera més segura del que pensem. Deixar-se portar no serà un camí vàlid, ja que només ens conduirà al desastre.

El tercer dels costats és el canvi empresarial, ja que si canvien les persones també ho faran les empreses en les que treballen. No està encara escrit com ha de ser l'empresa global d'èxit, però si que està clar que tindrà en la seva essència moltes diferències respecte a les del segle XX. Per posar alguns exemples, les bases del màrqueting quedaran en entredit, ja que la manera de dirigir-se a la gent ha canviat, i caldrà estar molt més atents a la relació que espera cadascun dels nostres clients, vigilant tots els detalls. El client buscarà l'empresa que li interessa i no a l'inrevés.

L'empresa global haurà de cercar aliances internacionals ja que el que fem no ha de tenir fronteres, ni vincles emocionals locals. L'aplicació de la innovació sistemàtica haurà d'arribar a totes les escletxes de la companyia, començant per la captació de talent, ja que si els perfils que busquem són aquells que ens permetin trencar les regles del mercat, difícilment podrem aplicar les pautes convencionals per contractar-los.

Com en una partida d'escacs, eviteu que l'ímpetu del vostre pla us eviti veure l'estratègia del contrincant i us porti al mat.

divendres, 24 d’abril de 2009

Mobilitat solidària

Llegint un article de Wired sobre les lliçons de tràfic que ens poden donar les formigues, no he parat de pensar en el model que fa anys imagino de mobilitat.

Resulta que si aconseguim ser solidaris, i pensar en el bé global, aconseguirem entre tots arribar abans, i potser estalviar-nos algunes discussions estúpides...

Imagineu que quan necessiteu un transport crideu a una espècie de taxi, que anomenarem vagoneta, que es mou per una xarxa de monorails que arriba a tots els destins als que podríem arribar amb un cotxe convencional. Si aquesta vagoneta és guiada per un sistema que controla la totalitat dels transports, seria capaç de predir el temps que tardaràs, d'establir el millor trajecte possible i de treure el màxim profit de la energia, gràcies a les sinergies amb les altres vagonetes i a l'estalvi de múltiples frenades i arrancades.

Sembla, a priori, un sistema òptim. Eficaç, eficient, sostenible.
Una hibridació perfecta entre el metro i el cotxe.
I tècnicament, hem fet coses més difícils.

Podríem afegir fins i tot algunes sofisticacions al sistema, com prioritats a les vagonetes, que ens assegurin que els serveis urgents es tracten de manera prioritària, permetre diferents tipus de vagonetes (individuals, múltiples, de càrrega...) o fins i tot que cadascú pugui tenir la seva per poder gaudir del luxe propi.

Malauradament, no podem deixar conduir les vagonetes als humans, ja que no són, i menys al volant, solidaris.
Quantes coses a aprendre de les formigues.

dimecres, 1 d’abril de 2009

Un arbre caigut...

En llegir la reflexió sobre la caiguda d'Encarta, l'enciclopèdia multimèdia de MicroSoft, en el blog d'Enrique Dans, no podia deixar de pensar fins a quin punt estan exposades les empreses d'èxit a una caiguda lliure, fruit de les noves tecnologies i especialment per la capacitat creixent de qualssevol de generar continguts per a la totalitat del món connectat (fenomen 2.0) conjugada per una computació ubiqua, accessible i omnipresent (cloud computing).

Alguns arbres centenaris més cauran, i no em refereixo a Encarta, que no deixava de ser un projecte relativament jove, si no per totes les enciclopèdies en paper, per les quals (alguns d/) els nostres pares estalviaven durant anys.

Qui els seguirà en la sega?

No deixa de ser inquietant que no puguem apostar per la continuïtat a llarg termini de cap de les grans corporacions que ens envolten, ja que com mai el seu model de negoci s'ha vist radicalment transformat.

Realment inquietant per la velocitat a què es produeix l'ocàs, que fa que els incauts directius de l'empresa en decadència passin en un no-res d'infravalorar un risc, a arribar tard per tapar el forat.

Només les empreses que s'han adaptat ràpid segueixen.
Les empreses de telecomunicacions, per exemple, han canviat radicalment el seu model de negoci per sobreviure (mòbils en lloc del coure). Els bancs han hagut d'obrir tota la seva operativa a l'usuari, a través de la banca a distància, i buscar noves aportacions de valor més enllà del pur acte transaccional que realment pot fer-se un mateix.
I podríem continuar buscant exemples... i fins i tot aquests tindran nous girs en els pròxims anys.

Inquietant, però alhora interessant.
Penseu si el vostre sector està en risc.
Sort a tots.

dimarts, 31 de març de 2009

Escales d'innovacions

Qui és més innovador? L'equip que descobreix una nova bateria més petita o el que genera un Net PC amb aquesta bateria? Hom podria pensar que el primer, que és el que domina la ciència amb profunditat. Però també podem argumentar que si el darrer no l'empaquetés en un Net PC o mini PC portàtil, no tindria mercat i per tant es quedaria en el món de les invencions, lluny de l'èxit comercial que requereixen, sota el meu punt de vista, les innovacions.

En un recent article sobre la creació de valor de la innovació de McKinsey es comenten el que ells anomenen els tres nivells d'innovació:

  • L'alt nivell (que jo hauria anomenat just a l'inrevés, coses de la vida!) es relacionaria amb les matèries primeres, com els microprocessadors.

  • El nivell intermig catalogaria les innovacions composades per agrupacions de components d'alt nivell, per exemple els circuits electrònics.

  • El baix nivell ja serien innovacions en productes finals, que arriben directament al gran públic.


En qualsevol dels tres es poden produir canvis rellevants que afectin no només al seu nivell, sinó a tots tres. Així, una innovació en l'alt nivell genera una cascada de noves aplicacions als nivells inferiors. Les de baix nivell, en canvi, s'encarreguen de donar rellevància i visibilitat a les innovacions d'alt nivell. A més, per arribar a la gent, necessitaran una bona dosi de marketing i logística...

Arribarem a la conclusió doncs que el que realment generarà progrés serà la combinació de tots aquests factors, aliniats, per tal de poder tangibilitzar aquest valor, de manera que sigui percebut pels clients, i els impulsi a la decisió de compra, que tant necessitem darrerament.

dilluns, 30 de març de 2009

VOLa Barcelona


Sóc de la generació que començava a tenir veu i vot quan "la ville de Barcelona" va ser nominada pels olímpics del 92. Ara que ja fa 20 anys, toca fer la segona revolució, i una de les palanques d'ancoratge ha de ser la nova T1 de l'Aeroport del Prat, abans Terminal Sud, que haurà de convertir-nos, esperem, en un centre aeroportuari rellevant a Europa.

No ens enganyem. No és el mateix venir fent escala a Amsterdam, Paris, Londres o Madrid, que esdevenir un punt directe de concentració d'aeronaus.

Segur que la tecnologia ens estalviarà molts viatges, però tinc la certesa que anem a un món en que les relacions distants seran molt més necessàries que fins ara. Quantes vegades hem sentit que la solució al nostre teixit de petites empreses és la innovació i la internacionalització? Potser que ens hi posem, doncs!



Dades:

- 525.400 metres quadrats, equivalents a 11 illes de l'eixample i a 82 camps de futbol.
- 55 milions de passatgers a l'any.
- 100 portes d'embarcament.
- 168 taulells de facturació (que gairebé ja no fem servir mai, amb el web check-in...).
- 90 operacions per hora.
- 62 estacionaments d'aeronaus.
- 43 passarel·les.
- 14 cintes d'equipatges.
- 28 controls de seguretat.
- 6 sales VIP.
- 25.200 metres quadrats d'oferta comercial.
- 49 passadissos mecànics.
- 12.000 places d'aparcament.
- 1.500 places de taxi
- Metro, Rodalies i Alta Velocitat.
- Sistema automàtic de tractament d'equipatges.

En dos anys, just sortint de la crisi, ens trobarem amb dues plataformes bàsiques de connexió amb el món acabades d'estrenar. Esperem que per fi el TGV (o l'AVE com diu la Renfe) ens connecti també amb Europa per terra.

diumenge, 1 de març de 2009

Intranet 2.0

En temps convulsos com els que vivim, resulta imprescindible per a les corporacions assegurar que els mecanismes interns de comunicació funcionen a la perfecció. A aquest fet se li afegeix el canvi de paradigma en que està immersa Internet amb la revolució 2.0.

Trobareu molts especialistes (com Genís Roca) que us parlaran del fenomen Web 2.0 amb profunditat, si bé crec que tots estarien d'acord en que el canvi més rellevant que aporten aquestes tecnologies és la popularització de la capacitat de generar continguts.

Així, qualsevol membre de la organització pot esdevenir un punt de referència per un determinat tema. I això pot posar els pèls de punta a més d'un, acostumat a mantenir el control de la informació que es distribueix per la organització.

De totes maneres, si McKinsey ens parla de com implantar aquestes tecnologies amb èxit a dins de les organitzacions, podem donar per fet que ja no hi ha marxa enrera, o sigui que potser que fem una ullada a les recomanacions que ens fan per no fallar el tret.

1) Sponsor: Com ja ens diu la teoria de gestió de projectes, tota iniciativa necessita una persona visible que li doni suport. En aquest cas encara pren més rellevància ja que aquests projectes trenquen els mecanismes jeràrquics de transmissió de la informació, i provoquen que els nivells inferiors assoleixin més protagonisme. No n'hi haurà prou, doncs, amb el voluntarisme de Tecnologia o d'algun cap de projecte trempat, sinó que haurem de buscar punts d'ancoratge a dalt de tot.

2) Observar i promoure: No sabrem que triomfarà a casa nostra fins que ho provem, i segurament sorgirà com un efecte secundari d'altres iniciatives. Caldrà estar atents a les mètriques per veure en quins casos es fan servir les noves eines i per a què.

3) Procés: Cal que fem servir les eines diàriament en la nostra dinàmica productiva, i treure-les de la marginalitat. Tenim tendència a frivolitzar amb que les eines de cooperació i comunicació són joguines pels adolescents, marcats potser pels exemples del Messenger o el FaceBook, i per això serà bàsic que les institucionalitzem com a part del procés de fabricació de serveis o productes de la nostra companyia.

4) Actors: Trobar els mecanismes correctes per incentivar a que les persones idònies ens creïn els continguts serà bàsic per no pervertir la base de coneixement, i per evitar que caçadors de recompenses ens omplin de continguts escombraria els nostres repositoris corporatius.

5) Regulació: Trobar l'equilibri entre llibertat i control per assegurar que no matem al missatger, però que tampoc donem mistos als incendiaris.

Tenim davant un interessant repte organitzatiu, ja que podem aconseguir que la gent amb energia i coneixement es dediqui a enriquir la nostra empresa, o que s'entretingui a les xarxes socials públiques. Serem prou valents?

dimarts, 24 de febrer de 2009

Un núvol blanc

Ens diuen els savis que hi ha una nova tendència de la informàtica moderna que més o menys vol dir que tot ho tindràs a Internet.
No només les teves dades estaran a la xarxa, sinó també les eines que habitualment fas servir per manipular-les.

T'imagines un món en el que no necessites instal·lar i mantenir actualitzats dotzenes de programets diversos que t'ajuden a retocar una imatge, a fer un correu electrònic o a fer uns gràfics amb un full de càlcul? I no haver-te de preocupar de si perdràs les fotos més preuades si se't fon el PC?

Aquest món ja té nom, el "cloud computing" que ens diu que no saps ben bé on és l'ordinador que realment fa la feina. A algun lloc de la xarxa. Del núvol.
I per disposar del núvol, només necessites un PC justet, connectat, això sí, a Internet.

Però això, que ens sembla per un cantó fantàstic, també ens atemoreix. Totes les meves dades, per allà dalt, donant voltes? I no les perdré? I no me les miraran? I els programes, i si no funcionen?

Doncs avui ha passat. L'exemple d'èxit més brillant de la computació al núvol, el gmail, el servei de correu de Google, ha petat durant tres hores. Diu el blog d'Enrique Dans que només haurà afectat a 113 milions de persones.

De totes maneres, qui dels habituals usuaris d'aquest magnífic servei el deixarà de fer servir?

Ens acostumem molt ràpid a les eines que ens ajuden, i ens tornem molt exigents.
Més del que seríem amb nosaltres mateixos, que no sabem o simplement no volem passar-nos el dia mantenint al dia el maleït ordinador. I que volem trobar un correu quan el busquem.

Aquest núvol està aquí per quedar-se, però no porta pluja. És blanc.

diumenge, 22 de febrer de 2009

El futbol, només una piloteta "tonta"?

"La pilota només és intel·ligent quan passa pels peus dels futbolistes. Quan passa pel cap dels dirigents, es transforma en ignorant". (César Luis Menotti)


El 28 de febrer, a Newcastle, la International Football Association Board (IFAB) ha d'estudiar diversos canvis en el reglament del futbol: més substitucions de jugadors quan es disputi una pròrroga, prolongació del temps de descans, augment dels àrbitres assistents i de les expulsions parcials per uns quants minuts. Res, però, sobre cap dels ajuts que proporciona la tecnologia.

Hi ha cap esport tecnològicament més retrògrad que el futbol? Com pot ser que en un estadi de futbol la tecnologia s'escampi per tot arreu, excepte pel terreny de joc? L'únic adminicle que la FIFA ha acceptat en més de cent anys, per facilitar la feina arbitral, és el dispositiu electrònic amb què el jutge i els liniers es comuniquen. N'hi ha prou amb aquesta petitesa o seria ara un bon moment per fer un salt qualitatiu i enganxar-se als nous temps?

Oportunitats tecnològiques n'hi ha de tot tipus. Des de les pilotes amb xip incorporat que permetrien evitar gols fantasma -utilitzades a diverses competicions oficials de segona filera- fins a esprais que els àrbitres ja han fet servir per marcar els 9,15 metres exactes de les tanques defensives, també en esdeveniments menors. La munió de dispositius electrònics a l'abast d'altres esports és immensa i enorme la dèria comercial per a engiponar-los també al més gran esport de masses europeu. Quina deu ser, doncs, l'explicació de tant retrogradisme? Ja sabem que els organismes internacionals -tipus FIFA i UEFA - solen ser més aviat conservadors quan no directament carques. Però potser hi ha alguna cosa més que impedeix que sistemes d'èxit com l'ull de falcó - hawk eye - tennístic s'instal.lin al futbol.

L'explicació d'aquest ancoratge en la tradició podria ser ben senzilla: el futbol, la seva essència, refusa la incorporació de qualsevol tecnologia que alenteixi l'espectacle. La continuïtat del joc és l'element més característic i difícilment el públic acceptarà interrupcions. Algú és capaç d'imaginar els àrbitres decidint sobre un fora de joc, o sobre una expulsió, només durant un minutet? La màgia permanent del futbol té molt a veure amb les equivocacions arbitrals, amb les decisions discutibles, amb les suposades injustícies perpetrades per un pobre home, pràcticament solet, a qui 22 jugadors intenten confondre permanentment en un terreny que fa de més de 7.000 m2.

Sota aquest punt de vista al futbol no li cal innovar massa: per més que ens queixem ja ens va bé com està ara, quan la química perversa de l'atzar i l'arbitratge ens proporciona un debat continu - amb o sense crisi - que continua omplint els estadis de passió i de milions de persones.

dilluns, 16 de febrer de 2009

“La caseta i l’hortet”

Una frase feta, una mica barroera segons els actuals cànons del gust, però en el fons ben innocent, deia que “la merda de la muntanya no fa pudor encara que la remenis amb un bastó”. La creença subjacent era que tot el que feia olor de poble, tot el que era apropar-se a la natura era bo i sa. O, com a mínim, desitjable. Potser d’aquí l’aspiració petitburgesa de “la caseta i l’hortet”, enunciada pel president Macià en èpoques republicanes, que sembla haver-se reformulat en els darrers quaranta anys, Cerdanyes i costes enllà. No prou contents encara amb la domesticació de la natura, ara tornem enrere i les coses de poble ens comencen a molestar perquè de la urbanització del territori segurament n’hem fet un gra massa.

Avui, alguns ciutadans esdevinguts agropecuaris troben que el soroll de les esquelles i la pudor dels animals els impedeix gaudir del merescut descans que els proporciona una segona residència. És el que s’ha batejat com a mobbing rural i que mostra fins a quin punt pot arribar la insensatesa d’alguns. Hi ha hagut polèmica, i pagesos i ramaders han hagut de manifestar-se per defensar un status quo ancestral on la natura havia estat sempre lliure de tota sospita: els animals fan pudor, i els fems també. Això no obstant, a alguns urbanites extrems els molesta més com canta un gall a pagès que com contaminen atmosfèricament, olfactivament i sorollosa tota mena d’activitats industrials.

Un paràgraf de la darrera novel.la de Joan F. Mira, El professor d’història, sintetitza aquesta oposició entre ciutat i camp: “en el temps d’una generació humana (...) hem inventat la televisió en cada casa, el turisme de masses, la informàtica, la innovació permanent, el moviment continu, la banalitat universal, la vida virtual (...) arrasant (...) tot allò que ocupava algun antic espai físic o mental, paisatges urbans, platges, camps cultivats, vida rural...”.

El preu del progrés és la velocitat amb què es destrueixen vells paradigmes. Res de tan absurd, però, com anar en contra dels propis orígens tot qüestionant els nostres vincles amb la naturalesa. Només cal recordar com anàvem d’autoestima progressista quan fa unes setmanes quatre ventades van deixar mig trinxat aquest magnífic país post-modern nostre!.

dimarts, 3 de febrer de 2009

Innovar o intuir?

Com a fills teòrics de la raó hauríem de creure en la innovació com en el resultat últim i evident de l’aplicació del mètode científic. Una cosa així com si de la recerca i el desenvolupament n’hagués de sortir inexcusablement l’aplicació industrial que duria a tancar el cercle virtuós. Un pas més, l’acceptació del públic i l’èxit del mercat, i ja tindríem la innovació en majúscula.

Vet aquí, però, que els viaranys del progrés solen ser més capritxosos que tot això i molts dels avenços, ginys i processos innovadors han estat més a prop del que en podríem dir la generació espontània que del mètode. Algú recorda ara que els mòbils havien de servir per a resoldre avaries i consultes entre els tècnics? que els SMS estaven destinats a intercanviar críptics missatges que desllorigarien tota mena d’incidències? que el concepte de “trucada perduda” – avui ja tot un clàssic- no figurava en cap dels manuals d’ús de la nova telefonia? D’exemples n’hi ha a dojo. Un dels menys coneguts és el de la “invenció” del microones. Expliquen que el “protomicroones” inicial es va concebre amb finalitats militars vinculades a la investigació dels radars. Es tractava, ni més ni menys, d’un mastodòntic embalum de dos metres d’alçada que pesava més de 250 quilos i valia prop de 5.000 dòlars dels de l’any 1946. Es diu que l’enginyer nord-americà Percy L.Spencer es va quedar estupefacte a l’apropar-se a aquell aparell fabricat pels britànics i comprovar com la pastilla de xocolata amb cacauets que duia a la butxaca se li desfeia literalment. A tall d’anècdota podríem recordar com els càlculs dels més conspicus gurus i de les celebritats tecnològiques solen produir errades tan catastròfiques com la de Ken Olsen, el fundador de Digital Equipment, que l’any 1977 va predir: “No hi ha cap necessitat de tenir un ordinador a cada casa”.

Potser que la intuïció hi té alguna cosa a veure amb tot això. Perquè és cert que també en la innovació “el cor té raons que la raó no entén” i els canvis disruptius sovint acaben sent una sàvia combinació de predicció i accidentalitat. D’aquesta manera, per una indemostrable “llei de la compensació” tot excés d’anàlisi previ s’equilibraria amb casualitats impensables. Serà que la innovació – súmmum de progrés i racionalitat- va més lligada del que pensem a un concepte tan poc mesurable com la intuïció? O serà que la intuïció no és més que la variant artística del que racionalment és defineix com a intel.ligència col.lectiva?

dilluns, 26 de gener de 2009

Tirar de repertori

Lamentablement, estic anant a sepelis cada cop mes sovint. I com passa a vegades, l'encarregat de dirigir unes paraules amables ni coneixia al difunt. Fins el punt que ha confós a la vidua, ha tingut unes paraules pels fills, que mai van tenir, i ha fet esment als ultims mesos de patiment, quan la mort el va venir a buscar fent una partida de cartes a l'esplai on passava les tardes, de sobte.
Ha tirat de repertori, aquest cop sense encert.
Tot i que us sembli tràgic, o còmic, la realitat és que a la feina, com un vessant més de la vida, fem servir els patrons de sempre, els que han triomfat, una vegada i una altra, fins aborrir.
De fet, admirem als consultors que ens atordeixen amb la seva metodologia (els seus patrons) que han aplicat mil vegades (amb ma dura) amb èxit.
El món no és tan simple com per a poder modelar-lo i ja està.
A més, ara, ja no suportem que alguna cosa no estigui pensada exclusivament per nosaltres. O com a mínim que ho sembli. Ens hem tornat adictes a la personalització, al vestit a mida.
Una conseqüència del excés d'oferta.
Un perill de mort pels que venen cafè per tothom.

dilluns, 12 de gener de 2009

La genialitat amb normalitat

Uns centenars de persones van tenir el dissabte 10 de gener la oportunitat de que un geni ens presentés la seva darrera creació.
En l'incomparable prisma de fusta de la Sala Pau Casals de l'Auditori de Barcelona, Albert Guinovart presentava "El lament de la terra". Més enllà del magnífic concert, completat per unes variacions per a violoncel de Txaikovski interpretades pel virtuós Adolfo Gutiérrez Arenas, i per una genial interpretació de Sheherazade per tota la OBC dirigida per Roberto Minczuk, ens va cridar la atenció la entranyable cordialitat amb la que el mestre Guinovart ens va descriure la seva nova obra, i com ens avançava uns compassos amb el piano.
Davant de la impossibilitat de comprendre la complexitat de compondre una peça per orquestra pels neòfits, només ens queda la capacitat d'emocionar-nos.
Estem acostumats a crear déus, que sovint assumeixen la seva nova condició amb rapidesa. En el futbol, en els negocis, en molts aspectes de la nostra vida, marcada per la cerca de l'èxit.

Per això quan un mestre mostra la seva naturalitat ens sorprèn.
Potser aquesta naturalitat es traspassa a la seva música.
Potser és per això que ens emociona.