diumenge, 23 de desembre de 2018

Camina!




Passa el temps, i de nou arriba el Nadal.
Potser et sembla que ha estat un any més.
O potser ha estat un any que sempre recordaràs.

Jo el recordaré com l’any que vaig aprendre a aprendre dels meus fills.
De la seva visió més oberta i creativa,
de la seva determinació i energia.
I del valor de les seves recomanacions,
que són al fons d’aquestes línies.

I tu, com vols que sigui l’any vinent?
Un any que recordis?
O un any més?
Depèn de tu, del camí que triïs, i de si vols o no caminar.

Alguns et diran que és molt difícil, que millor que esperis.
Que no sou prou gent per fer-lo, que no serà possible.

Mentre que altres et miraran als ulls,
i trobaran una cançó que et doni força.
T’ajudaran a orientar el camí,
fent bones preguntes,
sense marcar-te les respostes, respectant la teva sobirania.
Esbandiran els dubtes, matisaran les pors,
i t’acompanyaran a trobar la llum que busques.
Amb sorpreses,
que és el que et donarà diversió,
si les veus com una oportunitat.

Recordeu com els Reis van caminar,
des de l’Orient, seguint l’estel, per portar uns presents a l’Infant.
I potser un somriure.

Bon Nadal!
I aquest 2019, camina!


________________________________
Versió per imprimir
Caminar, cura les ferides.
Viure és allò que passa quan tu rius.

diumenge, 17 de desembre de 2017

Vencent la por



No serà pas, aquest, un Nadal normal.
Portem mesos en estat de xoc, des de la irrupció de les porres als nostres col·legis, i estic convençut que, com em passa a mi, tots esteu revivint moments de fa molts anys, que crèiem oblidats.
Llegint una notícia sobre la prohibició de lluir llacets grocs prop dels col·legis, recordava quan anava a l’escola, un cop mort Franco, amb un adhesiu de “Volem l’estatut” que m’enganxava a una parca de l’època. I em va tornar a la ment clarament com un dia, un nen al que ja no poso cara, me la va arrencar i se la va endur. A l'arribar a casa, li vaig demanar a ma mare un altre.
  • Què ha passat, Ignasi?
  • Res... Me l’han pres...
  • I en vols un altre?
I vaig continuar lluint l’adhesiu, aquest cop fins que va estar ben atrotinat. A una escola que no adoctrinava i on hi havia diversitat, com sempre ha estat.
I ara fa unes setmanes que porto un llacet groc.
Fart de que es judicialitzin les idees.
Tip de la recomanació d’aparentar neutralitat, que representa de facto l’acceptació de la violència i del poder de la força.
El que estem defensant es la sobirania.
El dret a decidir per nosaltres mateixos.

I no ens creiem pas millors o pitjors que d’altres.
Ni més ni menys valuosos.
Però ningú ens pot negar la nostra capacitat de triar quin futur volem. També pels nostres fills.

I és evident que moltes coses no ens agraden, des de fa temps, com demostren els moviments del 15M i les manifestacions massives.
Per la Europa desapareguda pels refugiats.
Per l’acceptació del masclisme.
Pel consentiment a la guerra i a l’ús de la violència.
Per la impunitat del frau sistèmic.
Per la utilització del poder públic pel benefici particular.
Pel repartiment del poder econòmic i polític entre els hereus designats.

I entenc, també, que fa por.
Perquè el canvi sempre fa por.
Por a perdre el que tens.
Quan la realitat és que no tens res, si tens por.
I que si avui permets la injustícia, demà et pot tocar a tu.
De fet, et tocarà segur, ja que utilitzaran la teva por per mantenir-ne dins de la cel·la.

I potser és ingenu creure que cal reaccionar pacíficament davant el que considerem injust.
Però sóc així.
Som així.
A aquest Infant que neix per Nadal, la seva societat el va crucificar per molest.
L’omnipresència de l’ús de la violència per imposar-se.

Veuré milers com jo, deia la cançó, que van vencent la por.

Bon Nadal i un 2018 ple de promeses.

(Versió per imprimir)